Reportatge
Mig segle d’oli protegit a les Garrigues
Amb seu a Lleida ciutat, és la DOP alimentària més antiga de l'estat espanyol i la primera DOP de l'oli de tot Europa. El pròxim octubre commemora cinquanta anys de la seva oficialitat. Mig segle d'una història no exempta de vicissituds.
Comparteix
L'arbequí Màrius Pons (1917-2013), conegut per la seva afiliació comunista i per la seva contribució al sector cooperatiu olivarer, va convertir-se el 1970 en el gerent de la secció d'olis de la Unión Territorial de Cooperativas (UTECO), un organisme controlat pel règim franquista. Malgrat el descontentament entre les files del PSUC, Pons va encetar uns anys en què la seva missió era defensar l'oli català al mercat europeu, sobretot italià i francès. Va convèncer les cooperatives que li concedissin tota la seva producció per vendre-la al millor preu.
Però a partir de 1973 va esclatar una crisi. El mercat va quedar castigat pels aranzels dels governs estrangers i el govern espanyol va tallar les exportacions per cobrir la demanda interna, deixant incomplets nombrosos contractes signats amb els clients europeus. Els pagesos de Lleida estaven cada cop més enutjats i el règim de Franco va ordenar a Pons posar-hi ordre. La cosa s'escalfava amb manifestacions incloses i Pons va viatjar a Madrid per entrevistar-se amb membres del govern de Franco i defensar allí la veu dels pagesos de les Garrigues, que exigien vendre més enllà de la frontera. Enmig d'una discussió molt tensa, el ministre d'Agricultura va increpar Pons preguntant-li:
- A veure, tu quina solució hi veus?
- Crear una denominació d'origen per als olis de la zona de les Borges.
Els orígens clandestins
La resposta de Màrius Pons, transcrita literalment del llibre autobiogràfic El Joan de Cal Cançons (2003), va ser la llavor de la primera Denominació d'Origen Protegida (DOP) d'oli de tot l'estat espanyol. Era una reivindicació que el sector portava arrossegant des de feia anys, però la reunió de Pons a Madrid va ser el gran detonant.
Pons va convocar els presidents de les cooperatives de les Garrigues i de l'Urgell per posar fil a l'agulla. Les primeres reunions entre productors van tenir lloc a la cooperativa del Soleràs. Eren temps en què el dret de reunió estava molt restringit i controlat pels delegats sindicals del règim. Ho havien de fer d'amagat.
Autoritats i membres de la DOP en l'acte de celebració del 50è aniversari a la Llotja de Lleida. (DOP Les Garrigues)
D'oli Borjas Blancas a Garrigues
La sol·licitud per crear la DOP es va presentar finalment a Madrid a principis de 1975. En aquell moment, s'utilitzava la denominació d'olis Borjas, en clara referència a les Borges Blanques i a la seva àrea d'influència olivarera. La pressió per aprovar aquella petició era elevada, perquè persistia la problemàtica per exportar. Constituir una DOP a la comarca era l'opció més viable per aturar les especulacions amb altres olis. Finalment, el 28 d'octubre de 1975 es va publicar l'ordre ministerial que reconeixia la DOP Borjas Blancas. Es va anunciar la creació d'un consell regulador provisional que redactaria els primers estatuts.
El reglament va aprovar-se el maig de 1977 i delimitava la zona DOP als següents municipis productors de les varietats arbequina i verdiell: l'Albagés, Albi, Alcanó, Alfés, Almatret, Arbeca, Aspa, Aitona, Belianes, Bovera, Borges Blanques, Castelldans, Cervià, Ciutadilla, el Cogul, l'Espluga Calba, la Floresta, Fulleda, la Granadella, Granyena de les Garrigues, Guimerà, Juncosa, Juneda, Llardecans, Maldà, Maials, Nalec, els Omellons, els Omells de na Gaia, el Soleràs, Sunyer, els Torms, Torrebesses, Vallbona de les Monges, Verdú, el Vilosell i Vinaixa.
El consell regulador, presidit per Pere Bofias, encara era provisional i no s'acabaria fent definitiu fins al 1983, quan es va reunir per primer cop a La Granadella sota la presidència de Ramon Flix. Durant aquest procés, va esclatar un primer conflicte. El terme Borjas va entrar en disputa amb el de l'empresa targarina Olis Borges, que tenia patentat el seu nom molt temps abans. Algunes cooperatives van iniciar una campanya que reclamava un canvi del nom de la DOP per evitar confusions i que s'acabaria fent efectiu, amb el terme Garrigues, l'agost de 1993.
Degoteig d'escissions
Als anys vuitanta, la DOP comptava amb més de trenta de cooperatives inscrites. Però aviat van esclatar fortes divisions. El primer gran detonant va ser la dimissió del president Ramon Flix l'any 1993. Al seu lloc, s'hi va posar Joan Segura, de Maials, en un procés que alguns consideren turbulent. El candidat preferit per les cooperatives era Josep Iglesias, l'aleshores president de l'Albagés. Però el conseller d'Agricultura, Francesc Xavier Marimon, va acabar escollint Segura, que va ocupar la presidència durant 23 anys ininterromputs.
D'esquerra a dreta, els primers presidents de la DOP: Ramon Flix, Joan Segura i Pere Bofias. (DOP Les Garrigues)
Els anys noranta van ser tan turbulents que van acabar precipitant la desfeta: vuit cooperatives (Bellaguarda, Bovera, Castelldans, la Granadella, els Torms, Llardecans, Aspa i Massalcoreig) presentarien la renúncia a continuar formant part de la DOP, juntament amb Agrolés, una cooperativa de segon grau de les Borges (ja extinta).
Una de les causes més importants de la desfeta va ser el desacord amb els preus mínims que imposava el consell regulador. Es tracta d'una política recollida als estatuts de 1977 que, fins i tot, es van mantenir a la proposta de nova reglamentació de 2002. L'aleshores conseller Josep Grau ja va advertir que es tractava d'una "conducta expressament prohibida pel dret comunitari i contrària als principis de la lliure competència" i considerava que aquest punt dels estatuts calia "considerar derogat". De fet, les cooperatives que s'havien escindit de la DOP van fer reiterats intents de negociació amb el consell regulador i, entre les seves condicions per reincorporar-se, estaven que els preus mínims fossin sols orientatius. A més, demanaven que no s'aprovessin més ampliacions de la zona DOP (com es va fer el 2004 amb l'afegiment de la Granja d'Escarp, Torres de Segre i Alcarràs), que el president tingués un límit de dos mandats consecutius i, sobretot, volien "acabar amb la persecució de les cooperatives fora de la DOP per temes d'etiquetatge". Mai es va arribar a un acord.
En qualsevol cas, Joan Segura va plegar com a president el 2015. El va substituir la seva mà dreta, Enric Dalmau, de Cervià, que ja portava dues dècades al consell regulador.
Reunió del conseller Josep Grau amb membres del consell regulador ara fa uns vint anys. (DOP Les Garrigues)
El darrer reglament de la DOP, vigent des de juliol de 2011, ja no inclou cap competència en matèria de fixació de preus, però continua imposant els criteris de defensa (i denúncia) contra l'ús indegut de termes protegits per part dels productors no adscrits, com el polèmic ús del terme Garrigues.
Acte commemoratiu
La DOP va organitzar el passat mes de juny a la Llotja de Lleida l'acte central de commemoració dels cinquanta anys d'història. Hi van assistir el conseller d'Agricultura, Òscar Ordeig, i el president de la Diputació de Lleida, Joan Talarn, qui va destacar els seus fundadors com els primers "a ser conscients que calia un sistema de protecció i un organisme de certificació que garantís que l'oli de les cooperatives inscrites s'atenen a rigorosos controls de producció i elaboració". Per la seva part, Ordeig va descriure-ho com "mig segle de dedicació, estima i compromís amb la terra i amb la producció d'un oli excepcional amb distintiu d'origen" i va definir la DOP com "un model de qualitat i arrelament amb molt de futur".
Mesos abans, en el marc de la Fira de l'Oli de les Borges Blanques, la DOP va estrenar una nova imatge per commemorar precisament aquest 50 aniversari.
Entrevista a Enric Dalmau Carré, president de la DOP Les Garrigues
"No podem anar fora del preu del mercat perquè ens estavellaríem"
Per la DOP Les Garrigues han passat quatre presidents. El primer, des de 1975 fins al 1983, ho va ser de forma provisional en Pere Bofias. Quan es va formar un consell regulador definitiu, van escollir Ramon Flix, que va acabar dimitint el 1993. El va rellevar Joan Segura, de Maials, que, després d'un llarg mandat, va ser substituït l'any 2016 per la seva mà dreta i actual president, l'Enric Dalmau, també president de la Cooperativa de Cervià de les Garrigues i, des de fa uns anys, representant de la Sectorial Nacional de l'Oli Verge de l'estat espanyol.
Albert González - La DOP ha complert mig segle d'història. Què ha canviat i què no ha canviat?
Enric Dalmau - Han canviat moltes coses, però penso que el que no ha canviat, o el que no hauria de canviar mai, és l'esperit amb què es va crear.
A.G. - Quin és aquest esperit?
E.D. - La DOP va néixer en un temps en què l'oli d'aquí, el de les Garrigues, anava gairebé tot cap a Itàlia. La gent, els pagesos d'aquella època, el van voler protegir i van prendre una decisió de futur.
A.G. - Una decisió encertada?
E.D. - Sí i està demostrat cinquanta anys després. Aquells pagesos havien de posar en valor el seu oli, el seu territori, la seva feina i, el més important, la seva manera de viure. Va ser la primera denominació d'origen alimentària de l'estat espanyol, la primera denominació d'origen d'oli de tota Europa, i això per a mi ja vol dir molt. Va ser un pensament pioner, d'una gent que mirava en el futur amb ganes.
A.G. - Ara vivim en uns mercats més globals, amb oscil·lacions de preus contínues. Quins són els reptes?
E.D. - Són els mateixos, o molt similars pels quals es va formar. La denominació d'origen és l'únic segell que certifica un territori, un producte, una manera de fer. Li donem valor a tot això perquè la gent que en forma part pugui guanyar-se la vida una mica millor.
A.G. - Hi ha garanties d'això?
E.D. - El segell de la DOP cada dia té més importància. Obre les portes a l'exportació. Molts poden dir que fan un bon producte, però sols nosaltres ho podem certificar. Els molins han de ser molt més exigents a l'hora de treballar, perquè al final l'oli ha de complir els paràmetres que et marqui la normativa.
A.G. - Quin benefici treu el productor amb tanta exigència?
E.D. - Primer de tot, millorar la qualitat.
A.G. - I què més?
E.D. - En 50 anys, tot ha canviat moltíssim. S'ha passat de vendre tot l'oli a granel als italians
a començar a envasar, que la gent vingués a les cooperatives a comprar el seu oli. I això va venir perquè Europa va imposar una nova llei d'envasat que va canviar-ho tot i vam veure-hi molt més valor. Perquè amb l'envasat nosaltres podem incidir una mica més en el preu. Els productors van començar a descobrir la importància de vestir el producte.
A.G. - Fins al punt que algunes cooperatives només venen oli envasat.
E.D. - Només les més petites. Això és el que desitjaríem fer-ho tots els productors... tot i que per volum això és difícil.
A.G. - En qualsevol cas, el consumidor encara mira molt el preu, oi?
E.D. - Cada cop menys i gràcies a una gran feina de formiga que fem en comunicació. A diferència de fa 25 anys, ara podem arribar al consumidor de forma molt més fàcil. És cert que apareixen moltes informacions que no són certes i per això dediquem molta feina a fer pedagogia i a explicar d'on surt el nostre oli.
A.G. - D'aquí, el gran esforç econòmic que fan els membres de la DOP en promoció.
E.D. - Sí, tot i que estem lligats a la nostra producció.
A.G. - Què vol dir?
E.D. - Que si les nostres produccions són molt baixes, els recursos econòmics de la DOP també ho seran. Però creiem que cal fer un gran treball de promoció i divulgació, per fer arribar els nostres olis a tot arreu, sobretot fora de Catalunya. Per exemple, al març vam anar diverses cooperatives al Galícia Fòrum Gastronòmic, a la Corunya, i allí no sabien que a la província de Lleida féssim oli! I quan el van provar, ens deien que allò era un altre món. Aquesta és la feina que hem de fer. Hem de creure'ns que tenim un oli de qualitat.
A.G. - I això no voldria dir elevar els preus al que realment pertoca?
E.D. - El tema preus és complicat. No podem anar fora de preu de mercat perquè ens estavellaríem. Estem molt condicionats pels preus que venen d'Andalusia i de Tunísia.
A.G. - No podem obviar que una bona part dels molins de la comarca, de les Garrigues, no formen part de la DOP. Alguns, fins i tot, estan una guerra oberta. S'ha intentat fer una entesa amb ells?
E.D. - Estem sempre parlant amb ells. Quan una cooperativa està interessada a incorporar-se a la DOP, ens asseiem en una taula, els expliquem què s'hi fa i què s'hi deixa de fer, què és el que no ens quadra i què es deixa de quadrar. I si es pot canviar, es canvia. Però les coses s'han de canviar des de dintre, escoltant l'opinió de tots. I amb això estem. La cooperativa que té un model de negoci que no quadra gens amb la DOP no hi podrà ser. És el que diu el reglament.
A.G. - Un reglament rígid...
E.D. - Fa anys que la nostra DOP, juntament amb la resta de l'estat espanyol, estem reclamant canvis a l'administració. Quan s'ha d'anar a Europa és molt difícil. Moltes vegades no és el que vulguis o no vulguis fer, és que estem encorsetats.
A.G. - Què en traiem d'aquesta rigidesa?
E.D. - Pensa que nosaltres som l'única DOP certificadora de l'estat espanyol. Fem totes les auditories a les cooperatives i cada any tenim auditoria que ve de Madrid. I miren si ho fas bé. L'únic lloc on no s'ha reconegut tot això és a la nostra pròpia comarca. Ens hem ficat en unes lluites que no tenen sentit.
A.G. - Hi ha ferides encara obertes...
E.D. - El que va passar fa 25 anys va passar fa 25 anys i d'aquella gent ja no queda ningú. Si no ens entenem, hem de seure. El que no podem anar fent és enfrontar-nos. Això no aporta res.