Ramon Romeu Escolà, de la Granadella, tenia només 22 anys quan va morir al psiquiàtric masculí de Sant Boi de Llobregat. Hi havia ingressat uns anys abans, quan era un adolescent, per un trastorn mental que els seus descendents desconeixen, i hi va perdre la vida el novembre de 1938. La causa va ser una caquèxia, és a dir, una desnutrició extrema. El final de Romeu no és una raresa, sinó que s'inscriu en una constant terrible i fins ara poc explicada de la Guerra Civil espanyola a la institució mental més gran de Catalunya, i a la resta del país. Les dades provisionals del director de l'Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat, Carles Serret, a partir del registre civil i de la documentació del cementiri local mostren que, com el granadellenc, hi va haver més de 40 homes i dones nascuts a les Garrigues que també van morir als psiquiàtrics de Sant Boi durant aquell període. Entre els pobles amb més víctimes hi ha les Borges (amb sis difunts), Maials (amb cinc) i Juneda (amb 4). Hi ha com a mínim un mort en 24 dels 34 municipis de l'àmbit, a falta de les dades definitives, que es coneixeran aviat. I tots ho van ser per motius similars: la inanició a què la guerra i la rereguarda republicana van condemnar els ingressats en aquests centres. 

Les garriguenques són, de fet, una petita part de les 2.800 persones traspassades als manicomis d'homes i dones, que Serret havia documentat fins ara mitjançant la informació de Sant Boi. Parlem de prop d'un terç del cens de la ciutat del 1936. En els altres psiquiàtrics de Catalunya la mortalitat també va ser elevada. Els estudis recents, que han tingut accés a dades internes de les institucions, eleven a 3.160 els morts a Sant Boi, i a 5.200 els de tot Catalunya. 

El mes de març, la Direcció General de Memòria Democràtica del Departament de Justícia i Qualitat Democràtica ha de presentar l'estudi encarregat a l'historiador Marcos Robles, que fixarà xifres oficials, que posarà noms i cognoms a les víctimes, i que explicarà el perquè d'aquesta mortaldat disparada als psiquiàtrics.

La gana, sumada a altres factors
Marcos Robles assenyala que tot i que potser no es pot parlar de "desatenció o abandonament", en tant que hi seguia havent contractació de personal i altres processos interns, sí que creu que el conjunt de la societat "va deixar les persones amb trastorns de salut mental a la cua de les prioritats". L'historiador indica que els psiquiàtrics van col·lapsar per quatre grans factors, d'entre els quals la fam en va ser el principal i va travessar tota la resta. A la manca d'aliments, que els pacients, crònics, vivien de feia temps, s'hi van sumar les condicions de vida, la sobrepoblació i també el factor humà. Per tant, a la gana s'hi afegia el fred i la manca d'higiene, entre d'altres elements d'insalubritat, l'acumulació d'interns provinents d'altres psiquiàtrics, desplaçats per l'avenç del front de guerra i la necessitat d'habilitar nous hospitals de sang, i les reaccions personals de familiars, treballadors, Administració i de la societat en general. A banda de l'estigma sobre aquesta població, hi havia una lluita ferotge per la supervivència. Des de 1937, de fet, s'han documentat escorcolls als treballadors, per si s'enduien menjar dels centres. En aquest escenari de caos i desorganització, la població més vulnerable és la que més va patir. 

Accés al pavelló administratiu del psiquiàtric d’homes (Foto: Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat)

L'estudi de Robles també permet veure com la mortalitat dels psiquiàtrics va ser molt més elevada que no la d'altres institucions amb acumulació de persones, com les presons o els hospitals. D'aquests segons, els malalts en sortien. Dels sanatoris mentals, no, si no en fugien, que també passava. 

La fossa de Sant Boi
D'acord amb la documentació consultada per Marcos Robles, un 74% dels interns dels psiquiàtrics de Sant Boi de Llobregat a l'any 1935 van acabar morint entre el 1935 i el 1939. Una aproximació que esgarrifa. Carles Serret destaca com en els mesos més complicats van arribar a traspassar fins a 300 persones. Només el 1938 hi van perdre la vida 1.620 homes i dones. L'enorme majoria van ser enterrades a la gran fossa comuna del cementiri, com ja es feia anteriorment i com es va seguir fent després si la família no es podia fer càrrec del sepeli. 

"Tothom ho sabia", conclou Serret, "era evident als veïns i l'Administració". El ritme i pes de la guerra, el citat estigma i el posterior triomf del franquisme i la llarga postguerra van soterrar aquells fets i la memòria de totes aquelles víctimes. 

Recuperar la memòria
La família de Ramon Romeu es va posar a cercar informació sobre el seu familiar fa un any i mig. Ell i la seva única germana havien quedat orfes de pare i mare quan tenien 14 i 8 anys. La família en va cuidar un temps, però després, la vida i el destí de Ramon havia romàs un misteri per la germana i els seus descendents. Sabien que havia mort allí, però ni quan, ni com.

I per què Sant Boi? Ni Lleida ni les comarques de Ponent no disposaven de psiquiàtric durant la República. Per aquest motiu, els veïns de la província que havien de ser ingressats feien cap a Sant Boi, d'acord amb un conveni que la Diputació tenia amb els sanatoris. Si no es consideraven prou greus, també podien ser destinats a cases de beneficència i de vells, els quals no eren específics per les seves causes. No va ser fins a la Guerra, concretament al desembre del 1936, que es va començar a construir una clínica psiquiàtrica  militar a la capital del Segrià. El Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes també va ser reconvertit en centre mental. El Manicomi d'Osca havia quedat enmig del front i els interns van ser traslladats  cap  al  convent  de  les  Avellanes. Tot i així, es creu que ni el centre lleidatà ni el de la Noguera, dirigit per Tomàs Pàmies, pare de Teresa Pàmies, no van acollir garriguencs.

Pavelló administratiu del psiquiàtric de dones (Foto: Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat)

A l'expectativa del 2026
A banda de l'informe encarregat, la Generalitat està preparant una actuació de dignificació de la fossa comuna del cementiri de Sant Boi, que consistirà en la seva senyalització dins la Xarxa d'Espais de Memòria. Encara no hi ha data prevista per la seva presentació, però fonts del departament indiquen serà el 2026. Igualment, l'Ajuntament de la capital del Baix Llobregat va confirmar que té l'objectiu de reconèixer aquestes víctimes i instal·lar al cementiri un memorial específic que recordi totes les persones mortes i permeti vetllar-les, en col·laboració amb les famílies. 

La Fundació Hospitalàries i el Parc Sanitari Sant Joan de Déu tenen sobre la teulada l'entrega dels expedients als descendents de les víctimes, com a custodis dels arxius històrics.

La primera apunta que les famílies els poden demanar la informació i que la facilitaran "amb la màxima celeritat". La segona informa d'un procés de digitalització i indexació d'aquests fons per fer "àgil i segur" el lliurament de les històries clíniques i la documentació existent a l'arxiu. El director de Sistemes d'Informació del Parc Sanitari, Pere Serrat, estima que al juny ja hauran acabat el procés. La institució també s'ha ofert per col·laborar "amb el paper que toqui" en l'homenatge municipal.  

Les famílies reclamen que s'agilitzi al màxim l'entrega de tota la informació existent, i critiquen haver patit algunes demores i traves durant aquests últims mesos.

La història i la memòria de Ramon Romeu i dels altres morts garriguencs de Sant Boi sembla més a prop de veure la llum i restablir-se.