Reportatge
20 anys de la bombolla: la planificació que no es va poder dur a terme
Quan l'any 2006 es començava a elaborar el Pla Territorial Parcial de Ponent, pensat per posar ordre a l'ànsia constructiva que dominava tota la plana de Lleida -i el conjunt del país-, ja apareixien els primers indicis de desinflament de la bombolla. En lloc de la planificació, el fre el va posar traumàticament la crisi.
Comparteix
Corria l'any 2006 i la bombolla immobiliària anava a tota màquina. Preus dels habitatges disparats, edificacions arreu i, sobretot, unes perspectives de creixement il·limitat. Amb un simple càlcul exponencial, i dibuixant sobre el plànol nous espais edificables, es preveia que la població es multiplicaria automàticament.
A les Borges Blanques, que llavors tenia 5.500 habitants, es parlava d'arribar als 10.000-12.000 gràcies a un nou pla urbanístic que augmentava el sòl urbanitzable en 1.800 habitatges, quan en les últimes dues dècades només se n'havien construït 455. A l'Albi també es preparava un nou pla urbanístic arriscadament ambiciós, amb un macropolígon de 64 hectàrees com a principal punt de discussió, però també zones esportives i de lleure de 60 hectàrees al Pla de la Manxa. I la mateixa dinàmica es repetia a Castelldans, amb un altre gran polígon (dels mateixos promotors del Baix Llobregat) i 200 permisos d'obres concedits per a noves construccions. A Sunyer, amb 280 habitants, s'hi projectaven 92 pisos i a Maials, 124. D'on sortiria la gent per omplir-los? Ningú no ho sabia.
Algú deia que amb el tren d'alta velocitat entre Lleida i Barcelona, que es posaria en marxa el 2008, vindrien barcelonins a viure als pobles. La febre era evident i la màquina no parava. El sòl pujava de preu a cada canvi de mans, a vegades sense una sola paletada. Semblava una cursa per no arribar els últims, en un escenari de joc on les normes eren molt vagues, ja que molts pobles encara no disposaven d'un pla urbanístic propi. A les Garrigues, 19 pobles no el tenien, malgrat que la Llei d'Urbanisme del 2005 hi obligava.
Petites capitals de la rodalia
L'ànsia constructiva havia començat abans a altres punts de Catalunya. A zones com la Costa Brava o el Pirineu, el desenfrè era molt més vertiginós que a Ponent. Per posar ordre i regular aquell expansionisme, la Generalitat va començar a projectar instruments de planificació. A Catalunya existia des del 1995 un Pla Territorial General, un instrument per definir uns objectius de desenvolupament sostenible i d'equilibri territorial. A partir d'aquella filosofia, es va treballar en plans específics per vegueries, els Plans Territorials Parcials, que s'anirien aprovant entre el 2006 i el 2010. El de Ponent es va iniciar el 2006 i es va aprovar el 2007, amb el propòsit d'orientar els futurs desenvolupaments urbanístics i racionalitzar el funcionament de les àrees especialitzades: a quins llocs posar els polígons, a quins els equipaments, a quins les àrees residencials...
Es volia, de manera explícita, evitar la dispersió d'usos i edificacions i afavorir teixits urbans més compactes, i es van establir diferents capacitats de creixement segons el tipus de municipi. Si eren capitals de comarca, se'ls adjudicava un rol; si tenien una via de comunicació important a la vora o una determinada disponibilitat de sòl urbanitzable o presència de serveis, un altre; si eren petits nuclis rurals, un altre, i en funció d'això se'ls assignava una capacitat de creixement major o menor. A les Borges, l'Albi, Vinaixa, Maials i la Granadella els va tocar el paper de motors de la seva rodalia, petites capitals de la zona, i se'ls va assignar un creixement potenciat, el màxim. Això volia dir que els seus plans urbanístics haurien de reservar més sòl urbanitzable que el que correspondria només a la demanda interna, perquè allí se suposava que es canalitzaria el creixement demogràfic.
En alguns casos es calculava que s'arribarien a doblar les dimensions del moment, o més. A l'Albi, com a pol regional, hi havia la idea d'assolir els 3.000 habitants (llavors en tenia 800); i a Maials, que en tenia 970, es parlava d'arribar als 2.500. Tothom apuntava molt amunt, i els pobles a qui se'ls assignava un creixement moderat es queixaven. Entre les poques aportacions que es van fer des de les Garrigues al Pla Territorial, una, del Consell Comarcal, demanava suprimir les restriccions. Arbeca, per la seva banda, al·legava que atorgar-li un creixement moderat li tancava possibilitats de desenvolupament.
Perfil de Maials (Foto: P.P.)
I la crisi ho va aturar tot
Aquelles projeccions es feien a 20 anys vista. I això ens situa a dia d'avui, l'any 2026, i la realitat és ben diferent. La comarca té 1.200 habitants menys. Quasi tots els pobles han perdut població, també els que havien de fer de petites capitals. L'Albi avui té 764 habitants; Maials, 945, i el màxim a què van arribar va ser de 863 i 1.006, respectivament, els anys 2013 i al 2010. Només han crescut les Borges, Juneda, Tarrés i Sunyer, i amb percentatges entre el 8 i el 15%, molt lluny del 100% que es preveia en alguns casos.
Què va passar? Doncs que la bombolla aviat es va començar a desinflar. Joan Ganau, professor de Geografia de la Universitat de Lleida, va ser un dels que va participar en el procés d'elaboració del Pla Territorial, i en fa un balanç agredolç. "Era una eina pensada per a un temps de creixement, no d'estancament, que és el que va vindre al cap de poc amb la crisi econòmica. Es va aturar tot i encara en paguem les conseqüències", reflexiona. No hi va haver temps d'aplicar aquella planificació. Just quan s'aprovava, la crisi ja treia el nas. Per Ganau, que aquells plans no tinguessin caràcter normatiu també els afeblia, i creu que va faltar un graó intermedi entre els plans municipals i els plans territorials. "Van faltar els plans directors urbanístics (PDU), que sí que eren normatius, com els municipals; els territorials, en canvi, eren més aviat desitjos". Potser per això, a molts llocs s'ho van mirar de lluny, amb cert desinterès. "La gent veia que no l'afectava directament", diu el professor. Que aquells plans fossin per vegueries, a més, quan les vegueries no es van desplegar mai, era una dificultat afegida. "No hi havia l'eina administrativa per dur a terme allò que s'havia previst", lamenta Ganau. Malgrat tot, aquest geògraf n'extreu coses positives, com la voluntat de planificar "en un país que no és de planificació", el plantejament que "no tots hem de créixer" o la idea racionalista que cada municipi tingués un POUM (pla d'ordenació urbanística).
L’Albi, un dels pobles on també es preveia gran creixement (Foto: P.P.)
El borgenc Ramon Queralt, ambientòleg, també destaca que el Pla posés uns topalls a cada nucli urbà i es classifiqués el sòl no urbanitzable per tipologies, una de les quals era la de protecció especial, que afecta un terç del territori. "Això ens diferencia moltíssim del País Valencià o les Illes, on només està protegida una part irrisòria", diu. Malgrat no haver-se pogut desenvolupar plenament, per Queralt el Pla Territorial continua sent una eina que a la Comissió d'Urbanisme "li ha servit per frenar moltes animalades". Com a reflexió final, Joan Ganau avisa que avui s'ha tornat a una política sectorial, sense una planificació general: "el territori es va fent a pedaços i qui l'està endreçant -o desendreçant- és el sector privat, amb els seus interessos", i apunta el desplegament de les energies renovables o de les plantes de biogàs com a paradigma d'aquesta nova realitat. "El paper de l'Administració es limita a donar permís o no, però no és qui diu on hauria d'anar cada cosa".
3.000 habitants a l'Albi, 2.500 habitants a Maials
En els primers passos del Pla Territorial de Ponent, a l'avantprojecte de la primavera del 2006, es treballava amb la idea que l'Albi i Maials creixerien fins a assolir els 3.000 i els 2.500 habitants, respectivament. Com a municipis ben comunicats i amb una certa dimensió en relació als del seu entorn, se'ls atribuïa el paper de polaritats subcomarcals. Això, segons el pla, els havia de permetre créixer més que altres, amb la idea de concentrar els increments demogràfics (i consegüents) en determinats llocs i evitar una dispersió generalitzada i desmesurada. L'objectiu, segons el Govern, era preservar l'activitat agrària i els petits nuclis rurals i, pel que fa als espais per a altres activitats econòmiques, fomentar la cooperació entre ajuntaments en la gestió dels nous polígons industrials. També es pretenia reforçar l'accessibilitat a la xarxa viària i ferroviària, preveure les noves necessitats vinculades a l'alta velocitat i a l'eix transversal ferroviari i protegir el paisatge com a patrimoni ambiental, cultural i econòmic.
A aquesta xarxa de polaritats s'hi acabarien afegint també Vinaixa i la Granadella, a més de les Borges, que com a capital comarcal ja li venia donat d'entrada aquest caràcter. La Granadella, en un inici, quedava subjecta al subsistema dependent de Maials, junt amb Bellaguarda i Bovera, però amb les al·legacions del Consell Comarcal de les Garrigues es va acabar definint un subsistema propi, anomenat de les Garrigues Altes, amb la Granadella, Bovera, Bellaguarda, Juncosa, els Torms i el Soleràs, en què la Granadella seria la polaritat referent i, per tant, podria créixer al màxim nivell, això és, duplicar la població, cosa que tampoc acabaria succeint.