L'estiu de 1966 es va iniciar a Puiggròs la construcció del que avui en dia és coneix com el Casal, un gran edifici polivalent amb escenari i llotges, on fins avui en dia encara tenen cabuda tota mena d'actes socials, lúdics i culturals, a més d'un bar-restaurant.

L'equipament es va construir a jova, és a dir, amb el treball voluntari (i gratuït) de gairebé tots els veïns del poble. La feina, gran part realitzada "a pic i pala", va allargar-se durant mesos. L'acabament definitiu del Casal no va tenir mai una data concreta. Primer es va obrir la part frontal de l'edifici, on hi ha el cafè, un dels equipaments més desitjats per la població. Després aniria la sala d'actes i anys després, les oficines municipals.

Organitzats per torns per l'aleshores alcalde de la localitat, Antoni Cabau, el responsable de la Cambra Agrària, Ramon Chimenos, i el cap de la Germandat Sindical, Rogelio Chimenos,  amb el suport incondicional de l'aleshores rector Jaume Teulé, totes les famílies de Puiggròs recorden encara ara com es va aixecar un gran edifici en menys de dos anys. "Gràcies per totes les nits que hem passat treballant i somniant en el que seria i significaria per a Puiggròs aquest local i, per sobre de tot, per l'amor i la fe que hi heu posat", va concloure l'alcalde, el dia de la inauguració (l'agost de 1968).

"Va ser fruit d'una necessitat col·lectiva, en què una casa sempre solia ajudar l'altra", recorda l'etnògraf i historiador local, Joan Bellmunt. "Es va convertir en el punt de trobada que demanava la gent del poble, un lloc per poder petar la xerrada", argumenta l'exrector Jaume Teulé.

Durant la celebració de la passada festa major de Puiggròs, el passat 25 de juliol, més d'un centenar de persones van acudir de nou al Casal per presenciar l'estrena inèdita d'un vídeo documental que recull entrevistes a testimonis d'aquella època amb imatges inèdites, així com l'edició monogràfica de la revista El Portal, una capçalera local ja desapareguda de la que se'n va fer una edició especial de 12 pàgines i 250 exemplars per recordar aquella proesa col·lectiva.

Una motivació fonamentada
Als anys cinquanta va arribar a haver-hi fins a tres bars al poble perquè els homes hi poguessin fumar, jugar a cartes i, com diu Bellmunt, "malparlar l'un de l'altre". En dates assenyalades, els balls i els passis de cinema amenitzaven algunes tardes de diumenge. Les antigues escoles de les nenes servien per aglutinar aquest tipus de trobades. Amb el pas del temps, però, la manca de relleu generacional i la marxa d'algunes famílies cap a municipis més grans, buscant millors oportunitats econòmiques, va provocar el tancament progressiu dels cafès al poble. Fins que, a principis de la dècada dels seixanta, Puiggròs es va quedar sense. 

"Avorrits, avorrits, tot el poble estava ben avorrit", recorda Ramon Vidal. Molts joves optaven per passejar per la carretera, fins al Collet, fent-la petar sense gaire més al·licient. "No teníem cotxe, ni telèfon i sols uns pocs anaven amb moto", explica Albert Capdevila.

Sopars de dissabte
Un dels grans al·licients que tenien els puiggrossencs mentre construïen el Casal eren els sopars de cada dissabte al vespre. Era una manera d'agrair els voluntaris la seva tasca durant la setmana. Consistia bàsicament en una romescada. 

Com que en aquells temps tothom del poble tenia un hort a casa i un bon gruix de la construcció es va concentrar sobretot en els mesos d'estiu i tardor, hi posaven tot l'amanit que hi creixia. Enciams, pebrots, tomàquets... amb una salsa "que ens deixava els llavis ben estarrufats", assegura en Jaume Capdevila. Ell mateix recorda com també s'hi afegia llonganissa, cansalada o una joca que havien caçat el dia anterior.