Sissí Salinas i Oriol Moragas Artistes

L’objectiu és provocar i trencar zones de confort

Potosí (Bolívia), 1958 i Barcelona, 1942. Anem a entrevistar Oriol Moragas i Maragall, pintor i nét del poeta Joan Maragall, fill d'una pianista i del pediatre i psicòleg infantil Jeroni Moragas. A l'arribar al seu pis de 30 metres quadrats a la Granadella, fer-li l'entrevista a ell sol perd sentit. Hi ha de sortir la Sissí, companya de l'Oriol, perquè si no, falta una peça clau en la història. 

Mariona Forcat - Tu, Oriol, de Barcelona, ella de Bolívia, com vau fer cap a la Granadella?
Oriol Moragas -
Vam arribar fa tres mesos. Nosaltres vivíem a Santa Cruz, a Bolívia. Jo ja feia 10 anys que hi era, però em van detectar un tumor al còlon i em van operar. Després havia de fer quimioteràpia. Bolívia és un lloc meravellós per a viure mentre no estiguis malalt. Allà, la salut és un negoci i no em podia permetre el tractament, i vam vindre a Catalunya, a viure primer a Sant Cugat, a casa d'una germana meva. 
Sissí Salinas - I a la Granadella hi vam fer cap perquè, per dir-ho clar, no ens podíem permetre pagar un lloguer de 400 euros. Aquí al poble vam trobar l’oportunitat, a partir d'una amiga, d'un pis de planta baixa -ideal per a la cadira de l'Oriol- que, a més, tenia un llit i una cuina. És molt petit, però som feliços. Ja ens coneix tothom i ens permet sortir i passejar per uns paisatges molt bonics. L'Oriol, a part del càncer, arrossegava una bronquitis i la primera nit que vam dormir aquí es va acabar la tos. 

M.F. - Un pis petit on no falten els quadres, entenc que pintats per vostè, Oriol. Expliqui'ns una mica el seu art.
O.M. -
L'art és la salvació dins del món d'avui dia. Jo m'hi vaig començar a dedicar tard, cap als 28 anys. Vaig fer Belles Arts a Barcelona i, abans, per pressió d'aquest sistema, vaig intentar treure'm el batxillerat. Però si faig l'art que faig és perquè he après a oblidar el que vaig aprendre a l'acadèmia. Sóc antiacadèmies i normes. Pel meu compte he llegit molts llibres de Filosofia i Història i he conegut molta gent, que m'han enfortit més que els anys d'acadèmia. 
S.S. - L'Oriol va fer diverses exposicions a Santa Cruz i en una d'aquestes, un amic nostre dramaturg el va definir com l'Anartista (riuen). I també se l'ha conegut com el Provocador. Imagina't quan va arribar a Bolívia. Era un català que no volia que li diguessin que era espanyol que el primer que va fer és pintar els rostres de la meva gent i dones nues. El meu país és molt avançat en moltes coses, al contrari del que es pugui pensar, però la nuesa encara crea morbositat i el masclisme està molt instaurat. Amb els seus nus, on distorsiona el cos d'una manera molt provocadora, va aconseguir criticar uns cànons de bellesa, les magnífiques, en diuen a Bolívia.
O.M. - Les magnífiques són dones de plàstic. Jo en vaig fer la burla. Aquest és el meu llenguatge. També faig coses boniques, eh? Però el meu objectiu és despertar en la gent alguna cosa que trenqui el seu confort espiritual. Suposo que sí, vull provocar. I políticament també, per denunciar aquest sistema capitalista i manipulador. 

M.F. - Tu, Sissí, ets una autèntica representant... 
O.M. -
La meva dona s'ha empeltat tant del que sóc que és un suport indispensable per a mi. Podríem dir, fins i tot, que ella és la que pinta, perquè és gràcies al seu esperit contagiós que faig el que faig. És una retroalimentació entre tots dos, tant en els bons com en els mals moments. Ella va ser la que em va retenir a Bolívia.
S.S. - Quan estimes algú, ho fas tant amb les coses bones com amb les dolentes. I he tingut la sort d'estar amb l'Oriol, que m'ha ensenyat tantes coses que ha fet que sigui una apassionada del seu art. Jo venia del teatre, o sigui que també tinc part d'artista. Crec que va ser Bolívia qui va retenir l'Oriol. A Santa Cruz ens falta cultura, educació i moltes més coses, però som gent molt dolça. 

M.F. - I a Bolívia què fèieu?
S.S. - 
L'Oriol contagiava la gent perquè fes art, només art, sense regles. Teníem un espai on oferíem tallers gratuïts i venia molta gent jove. S'asseien a terra i feien el que en aquell moment els vingués de gust. L'Oriol els feia de mentor, però l'únic que va haver de fer és fer-los veure que tots podien pintar, només era qüestió d'animar-los. I la veritat és que tots dos creiem que vam aprendre més d'ells que ells de nosaltres. 
O.M. - A mi m'agradaria poder obrir un taller així a Barcelona. Però ja arribarà. L'important és viure en harmonia i viure el present. 

M.F. - La Granadella és provisional?
S.S. -
De moment hi estem bé. Vam arribar amb molt males vibracions després d'un any molt dur. La nostra salut és fràgil i aquí, malgrat els pocs diners que tenim, també podem anar fent coses. Hem estat participant en l'OleaTerra i ha estat meravellós. Després d'estar amb tanta gent jove, el fet de compartir espai amb gent de 80 o 90 anys ens feia una mica de por. I hem après tant i tant de cadascun dels veïns d'aquí! N'hi havia que no havien agafat mai un pinzell.