La setmana passada vam anar a dinar a la cabana de volta d’un amic. La cabana és la clàssica de volta de canó i està envoltada d’oliveres i ametllers. Deu tenir una capacitat per acollir ben bé deu persones i encara hi queda espai per a fer una bona xera a la llar de foc. Els laterals de la cabana es recolzen en dues grans roques però que simplement l’emmarquen i, per tant, no es pot dir que estigui dins d’una balma, sinó que més aviat les roques l’acompanyen aconseguint una imatge perfecta. En aquest conjunt plenament garriguenc tampoc no hi falten una bona colla de pins que va plantar el padrí del meu amic, damunt una llarga espona de pedra seca. L’harmonia paisatgística és tan perfecta que se’t fa impossible deixar de mirar i admirar aquesta mena de paradís encara tan amagat del turisme.

Més d’una vegada he parlat amb la gent de la comarca sobre la necessitat de preservar aquest patrimoni que viu, i de vegades malviu, als camps garriguencs. L’agermanament entre l’home i la pedra va comportar allò que molts denominen “la cultura de la pedra” i que no és res més que saber aprofitar un element que la natura va posar a l’abast de l’home. Un tret que diferencia l’home de les Garrigues del d’altres territoris com és el cas dels del Segrià, Pla d’Urgell o l’Urgell. Recordo que fa uns anys l’editorial Pagès va publicar un llibre, magnífic, sobre les construccions de pedra seca. Els autors, Félix Martín i Vilaseca i Josep Preixens i Llevadot, van saber elaborar amb paciència i dedicació tot un exhaustiu inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs de la comarca històrica de les Garrigues que incloïa també una part de la del Segrià. Un document imprescindible per saber i estimar un patrimoni que, a voltes, ha restat oblidat i fins i tot menystingut.

Desconec si a hores d’ara s’ha realitzat algun estudi de l’impacte econòmic que aquest patrimoni suposa per la comarca. Si no s’ha fet seria força necessari que alguna administració l’encarregués. Obrir finestres perquè el patrimoni cultural es conegui és cabdal per a un territori com les Garrigues. Una comarca com les Garrigues és un diamant en brut que només cal posar en valor. El futur dinamisme econòmic d’un territori s’aconsegueix també gràcies al seu valor patrimonial. I el paisatge és un element suficientment potent per a la captació de nous públics, per a les inversions, per al turisme i, amb ell, una font directa d’ocupació que cal tenir en compte per a les presents i futures generacions.