Em passa cada vegada que s'atansa la primavera. Quan està a punt d'arribar i l'hivern es va fonent a poc a poc, se m'acut que tot hauria de ser molt més senzill. La vida, al cap i a la fi, per què ha de ser tan complicada? I potser no ho és. Simplement el sistema ens embolica perquè hi quedem atrapats. Sense marge de maniobra. Encerclats per uns enemics invisibles. És, diuen, el sistema. I què és això? La manera que han triat per regir-nos. Un anar fent de tots perquè, no ens enganyem, uns quants, pocs, molt pocs, visquin com reietons. És el sistema. De dilluns a dilluns. Amb un kit-kat de cap de setmana que passa com el vent. I sense adonar-nos-en torna a arribar el dilluns. Com la roda hidràulica del Bertolt Brecht. «I la roda va girant. I els qui són a dalt demà cauran. Però per l'aigua això vol dir tan sols. Que cal seguir empenyent. Que cal seguir empenyent la roda...».
Sí, potser sí que la culpa la té la primavera. La que m'estova l'ànima i em fa venir mals pensaments. Perquè pensar no deixa de ser un exercici força perillós. Perquè pensar, ves per on, et fa qüestionar coses que donaves per fetes. Que eren així. Sense matisos. Però no. Res és igual quan arriba la primavera. A les Garrigues, per exemple, l'argelaga ara comença, bé, fa uns quants dies que engrogueix les pedres enguany atapeïdes de molsa.
Ha plogut i les Garrigues estan magnífiques. Pedres. Arbres florits. Turons que pugen i baixen en un joc que enamora i que no pots deixar de mirar. Senyoregen els camins que van al tros. I a poc a poc, quan els passeges, la ment et diu, et mana, que tot hauria de ser més senzill. Que la vida és tota una altra cosa. Que la vida és allò que va passant mentre tu, pobre infeliç, il·lús passerell, estàs entretingut en altres coses.
Us imagineu si tots de cop agaféssim unes tisores i talléssim els fils que es lliguen a aquest món absurd? Roda, roda i roda. I tot d'una la roda deixa de girar. Ui quin maldecap per als aferrats al sistema, oi? La por, però, ens ho impedeix. Por de què?, ens preguntem. On és? Transparent. Sinuosa. Invisible als ulls humans. La por es passeja per dins. Enmig dels budells. Del cor que, quan l'olora, batega amb més força sentint-se perseguit per ves a saber què.
Són els pensaments de cada primavera. Les flors que arriben i que deixen anar flaires que ens destorben la rutina. Per això, potser per això, les abelles estan desapareixent. I diuen que amb elles, nosaltres, els éssers humans, aquests primats esclaus que tenen la funesta mania de pensar, també desapareixerem.
Hauríem d'aprofitar-la aquesta primavera que ja tenim a tocar. Perquè de primaveres tampoc no n'hi ha tantes i cal aprofitar-les. Per pensar. Per repensar la vida. Perquè de vida, sabeu, només n'hi ha una. I és la nostra. Una premissa que caldria no oblidar.
