Les excavacions a Minferri han donat vida a uns descobriments que omplen la poc valorada història garriguenca i la doten d'una singular emotivitat. Per finalitzar els tres articles participarem una vegada més de la vida d'aquells homes i dones.

En una fossa, juntament amb altres individus, va aparèixer l'esquelet d'una jove que acarona i sosté amb la mà esquerra el cap d'un infant de dos anys d'edat, enterrat simultàniament amb ella. Ara pareu de llegir. Imagineu-vos el moment 4.000 anys enrere: algú ple d'una sublim emotivitat decidí dipositar el cadàver de la criatura a la tendresa, als braços que l'havien acaronat per crear un regal etern que va honorar una dona perquè continués gaudint de l'infant per sempre més.

Novament necessitaríem la perspicàcia del detectiu Hercule Poirot per respondre les nostres preguntes. Eren mare i fill? Van morir per causa d'un infortuni? Crec que monsieur Poirot contestaria "sí", però de ben segur que no sabria respondre la tercera qüestió: van existir gaires pobles capaços d'evidenciar els sentiments d'aquesta manera tan commovedora?

En altres sepultures són més prosaics, com és l'enterrament d'un home més gran de 60 anys, acompanyat d'un conjunt d'ofrenes càrnies entre elles un boví al qual havien tallat el cap i les potes, a més dels ossos corresponents als garrons de set cabres. Tot sembla indicar que són les restes d'un banquet funerari en honor d'algú amb un alt estatus social.

Com hem vist no hi havia un cementiri comú. Cada grup familiar es reservava un indret per al seus difunts i a més podríem afirmar que pensaven amb la mort com un llarg dormir fins al dia en què es despertarien enmig d'un lloc de pedra i silenci, concepte que toca creences de religions com la catòlica... no oblidem que el significat primigeni, tant en grec com en llatí, de la paraula cementiri és precisament dormitori.

Al poblat les coses no eren com abans. Van aprendre que les collites i la vida tenen cicles que ningú no pot dominar. En el transcurs dels anys la Femosa que baixava amb un cabal important, a poc a poc s'assecà, com si els digués que ja no els volia allí. També la terra que fou generosa en gra i pastures ara es desfeia en pols i rebutjava la verdor del camps ja emmarcits per culpa d'un vent sec. Els ramats patien per manca d'aliment i es generà una carestia. Els grups van decidir simplement anar-se'n amb l'esperança certa de trobar un indret fèrtil o bé ser acollits en un altre assentament. No tenien por, eren gent forta: en un temps en què la mitjana de la població no superava els 40 anys de vida, a Minferri han aparegut esquelets amb la sorprenent edat de més de 60 anys.

Aquest jaciment encara ens ha d'aportar molts descobriments i sensacions. El investigadors de la UdL i estudiosos en general tenen un treball que traspassarà la nostra generació.

Vull acabar els articles dedicats a Minferri oferint-vos una recomanació: procureu conèixer i visitar el nostre patrimoni. Un bon lloc per iniciar aquest viatge cultural és el Museu Etnològic i d'Arqueologia de Juneda, on podreu conèixer millor la vida d'aquets avis de 40 segles.

Amigues i amics, properament parlarem del castell de l'Espluga, fortalesa que va pertànyer a l'Ordre dels Cavallers Hospitalers i on Benet XIII, conegut com el Papa Luna, hi va establir una comanda.