Mes i mig de confinament. Mes i mig de control territorial per part l'estat però de descontrol en altres aspectes. L'especulació a l'alça. Proves defectuoses per detectar el virus; funeràries intentant fer l'agost amb les famílies dels morts; companyies de vol aprofitant-se dels viatgers que volen retornar als seus països d'origen amb un preus abusius, comptes i recomptes de mascaretes, plans de desconfinament per demostrar qui la té més grossa... Sort de la societat civil, com sempre, que ha tornat a donar mostres sobrades del seu voluntariat, solidaritat i cooperació.

Crec que des de la primera setmana de decretar-se l'estat d'alarma vaig decidir, de forma unilateral, deixar les xarxes socials de banda, ni vídeos, ni àudios, ni textos, ni informes respecte a la pandèmia... i sort que no tinc Instagram, ni Twitter, ni Facebook. Només el telenotícies de 2/4 de 3 i si puc, el de la nit. Ja n'hi ha prou per seguir l'evolució de la pandèmia. I ara, després de tots aquests dies, fins i tot em fa mandra mirar les notícies.

Era d'esperar que la batalla, la guerra en què ha convertit el govern central la gestió d'aquesta crisi sanitària, amb rodes de premsa gairebé castrenses, amb un ús d'un vocabulari excessivament bèl·lic, per altra banda normal, al veure més estrelles i distincions que mai dalt d'un faristol, es traduís, definitivament en un enfrontament polític, amb tot el que això comporta.

Menys rodes de premsa i més material. Amb la voluntat de transparència i "en aras a la información veraz", cada dia polítics, tècnics, metges, militars... expliquen i expressen com va l'evolució de la pandèmia. Menys parlar i més actuar. L'important són les mascaretes, els testos ràpids, les bates, els guants, els respiradors... tot el material necessari per al personal sanitari i tots aquells que fan un servei públic.

Ens queden uns quants dies de confinament i molts més per tornar a la normalitat, és a dir, poder-nos abraçar, petonejar, xocar les mans, compartir el mateix got de cubata o de cervesa, fer-nos fotos de grup, menjars de colla, sopars populars, jugar a futbol... No sé cap a on ens portaran aquests dies que falten perquè la malaltia s'extingeixi, però la gran conclusió que n'he tret de tot plegat és que som molt fràgils. I, especialment, som molt fràgils a la veritat.

L'ésser humà, embolcallat en els grans coneixements, en una força armamentista brutal, en la maquinació de les millors estratègies polítiques, en la gran producció econòmica, en la creació d'una sofisticada enginyeria financera, en... creu estar per damunt del bé i del mal. Pura fatxenderia i egoisme. Al final no hem pogut amagar la nostra fragilitat davant d'aquest virus mortal. I aquí no s'acaba..., demà serà l'efecte de les conseqüències del canvi climàtic que ens desbordarà amb pluges torrencials o amb grans sequeres que acabaran de desertitzar les nostres petites i afeblides contrades.

Com ja sabeu, entre la tardor de 1918 i fins a l'abril de 1919, ara fa gairebé cent anys, es produí l'onada més forta de l'afectació de la mal anomenada gripe española o grippe, que es va estendre per tot el món, i que ha estat la malaltia més mortal fins a l'actualitat, quan la Primera Guerra Mundial era a les acaballes i amb l'armistici preparat.

A l'estat espanyol la malaltia entrà per la frontera, importada pels veremadors i altres treballadors agrícoles que retornaven de la rereguarda francesa a les portes de l'armistici, el novembre de 1918. L'acabament de la guerra encara agreujà més la infecció d'aquesta degut al retorn dels soldats a casa, fonamentalment en ferrocarril (europeus) o vaixell (canadencs, nord-americans o australians).

La malaltia afectà de forma més virulenta els grups d'edat entre vint i quaranta anys i també afectà polítics i personalitats del moment, tampoc immunes malgrat la seva categoria social.

Les autoritats sanitàries anaven totalment perdudes i els va costar no solament definir la malaltia sinó també prendre mesures preventives. D'entrada ho feren sense tenir cap tipus de coherència ni connexió.

Xavier Granero, després d'estudiar els efectes de l'epidèmia de la grip del 1918 a Barcelona, sentenciava l'any 1981: "L'estat sanitari d'un país podria mesurar-se per l'atenció, la rapidesa i efectivitat dels seus serveis en els moments de greu compromís comunitari", que cadascú n'extregui les seves pròpies conclusions respecte a la situació actual.

Teníem tots somatitzada la simptomatologia de la grip: febre alta, sensació de malestar general, mal de cap... coneguda dins la sinonímia catalana com la típica passa. Què en direm ara? Pot ser sí que haurem de posar en pràctica les mesures que proposaven les autoritats sanitàries del moment, netejar-nos el nas i la boca amb aigua de farigola i rentar la roba amb fregues d'esperit d'espígol.