Hi ha moments en què l'existència es revela sense explicació. Aquí, dret vora el llit, conscient de l'alçada exacta del cos, del ritme pausat, de la respiració, de l'aire hivernal que acarona la pell nua. Una sensació que, curiosament, no és desagradable.

El rellotge marca tres quarts de quatre menys cinc. Per què s'ha despertat? Cap urgència fisiològica, cap malson que el persegueixi, cap preocupació arrossegada del dia anterior ni angoixa per l'estat del món. És com si la foscor mateixa l'hagués convocat, materialitzant-lo sencer, sense fragments, sense càrregues.

Tot i l'hora inhòspita i el treball acumulat, no sent cansament. Res pertorba la seva consciència. La ment, estranyament en blanc. I, tanmateix -o potser per això mateix-, l'inunda un goig que no pot anomenar. Un goig que el posa en moviment.

Sense decidir-ho conscientment, sense que cap propòsit l'impulsi, camina cap a la finestra més propera de les tres que té el dormitori. Els seus passos són tan lleugers que per un instant sospita: estarà somiant? Serà un somnàmbul travessant la seva pròpia vida?

Però no. Si fos així, la decepció seria inevitable. Els somnis mai no li han interessat; que això sigui real, tangible, verificable, és una possibilitat molt més substanciosa. I ho sap amb certesa: és completament ell mateix. Està despert. Conèixer aquesta diferència, reconèixer les fronteres entre el somni i la vigília, és precisament el que defineix el seny.

El dormitori -espaiós, clar- es deixa travessar gairebé sense resistència. Llisca per ell amb una agilitat que frega el còmic, encara que per uns segons l'entristeix pensar que aquesta experiència, sigui el que sigui, acabarà. Però el pensament es dissol tan de pressa com va arribar, i ja és al costat de la finestra central.

Obre amb cautela els alts finestrons plegables de fusta. En aquest gest coexisteixen l'egoisme i la consideració: no vol despertar la dona, no vol que li pregunti què fa. Què podria respondre? I per què arriscar-se a perdre aquest moment intentant explicar-ho? Aixeca la finestra de guillotina sense fer soroll.

L'aire de febrer entra violent i la seva pell es tensa en rebre'l, però el fred no l'incomoda. Des del segon pis contempla la nit: la ciutat banyada en aquesta llum blanca i gèlida, els arbres esquelètics. La temperatura ha de rondar un o dos graus sota zero. L'aire és net, tallant. Fins i tot la resplendor del fanal no ha pogut esborrar del tot les estrelles.