Us explico una història que m’ha deixat ben parat. Un amic meu d’un poble garriguenc m’explica que s’ha acusat el seu alcalde (o alcaldessa) d’haver-se apropiat d’un terreny del poble, d’un de comunal. Això sí, tot i que tothom ho dóna per fet, ben bé no se sap si el tema és cert o no. Així les coses, el meu amic pensa que no pot ser que, si és veritat, no s’hi faci res i, alarmat, ho comenta al cafè, a la plaça i al pa esperant trobar algú que l’ajudi a arribar al fons de la qüestió. Es troba, però, amb una cosa ben diferent. “Això? Si s’ha fet tota la vida... No sé pas què t’estranya”, li diu un. Un altre li etziba: “Oh, i per què creus que la gent s’hi fica, a l’Ajuntament?”. I un tercer li fa veure que “no s’hi pot fer res” i que “si ho remenes només et pots buscar problemes i fer-te mal veure”. Finalment (i aquí és quan desistirà del seu objectiu), amb una fredor i naturalitat d’aquelles que maten, un darrer li fa: “Bé, home... només és un bocí de terra...”. I afegeix sense contemplacions: “Gent jove, pa tou!”.

Al·lucinant! Però igual d’al·lucinant com cert i comú... Massa comú. Quants alcaldes corruptes i quanta permissivitat. Quins temps aquests, en què fem passar per lògic, natural i lícit robar. Quins temps aquests en què l’honestedat és entesa com una qualitat preuada dels polítics quan hauria de representar el mínim exigible. I sobretot, que trist veure el poc sentit col·lectiu que tenim... perquè ens passa amb això el mateix que amb tot... Que si a casa nostra va tot bé, volem creure que a tot arreu va bé.

Per què no fem de tots els problemes d’uns pocs i, sobretot, per què no fem nostres els problemes col·lectius? Em sembla bo fer aquestes reflexions ara que s’apropen les municipals. Us animo a integrar-vos a les llistes fora dels partits tradicionals i lluny d’interessos particulars i animo la gent que no participi en la construcció –al costat dels que surtin escollits– de pobles millors i més participatius que els que tenim.