LAURA QUINTANA - El sector tecnològic sembla que no és a priori molt cridaner per a les noies joves. Què et va motivar a endinsar-te en aquest món?
LAIA CARDIEL - És cert que en el camp de l'enginyeria electrònica hi ha molt poques noies. Però jo sempre havia somiat a treballar a la NASA, i no com a astronauta, sinó preparant els equips que s'envien a l'espai. Així doncs, vaig decidir marxar a estudiar enginyeria electrònica al Campus universitari de La Salle, a Barcelona.

L.Q. - I ara ja fa més de 20 anys que treballes a l'IFAE.
L.C. - Sí, un temps després de finalitzar els estudis hi vaig anar a fer una entrevista, però amb molt poques esperances. Tot i això, finalment em van trucar i ara és la feina de la meva vida. No treballo a la NASA, però a l'IFAE treballem amb projectes molt similars als seus. Puc dir que el meu somni ja està complert.

L.Q. - En què consisteix la tasca d'una enginyera electrònica?
L.C. - Un enginyer electrònic, en el cas de la instrumentació científica, dissenya el sistema encarregat de transformar en dades la informació que rep l'instrument. Tot i això, personalment, ara ja fa temps que em dedico a la coordinació de projectes; avaluem els projectes que ens arriben, els recursos necessaris i organitzem la feina entre les diferents disciplines.

L.Q. - Com treballeu a l'IFAE?
L.C. - Ens centrem en la instrumentació científica. Diguem que els nostres clients són físics, els quals tenen com a propòsit observar diferents fenòmens.
Aquestes observacions nosaltres les traduïm en requisits tècnics i treballem amb l'equip d'enginyeria mecànica, l'encarregat de construir l'instrument; amb l'equip d'enginyeria electrònica, que és necessari per llegir els sensors de l'instrument; i l'equip d'informàtica, que se centra en el control de l'instrument i la lectura de dades. Amb el treball conjunt, finalment obtenim l'aparell.

L.Q. - Durant tot aquest procés de creació, amb quina etapa gaudeixes més?
L.C. - Gaudeixo molt amb la instal·lació de l'instrument, ja que, personalment, és quan sento més emocions. Quan treballem fent càmeres per a telescopis, no sabem si funcionaran fins que no les instal·lem. El fet de veure que l'instrument funciona i que els objectius han estat assolits és molt gratificant. Podríem dir que la instal·lació és la cirereta del pastís.

L.Q. - Si haguessis de destacar un projecte en el qual has col·laborat, quin seria?
L.C. - La càmera del projecte PAU (Physics of the Accelerating Universe), que vam instal·lar- al telescopi William Herschel de l'Observatori del Roque de los Muchachos a l'illa de la Palma. Aquesta càmera es va dissenyar amb l'objectiu de mesurar amb precisió l'expansió accelerada de l'univers, i va veure la primera llum el juny del 2015. A més, aquest projecte va coincidir amb el naixement dels meus dos fills; va ser com un tercer fill.

L.Q. - En una professió tan exigent com la teva, com s'aconsegueix conciliar la vida laboral i familiar?
L.C. - És cert que vaig ser cap d'enginyeria durant molts anys i la quantitat de feina combinada amb 2 fills em va sobrepassar, però mai m'he trobat amb cap problema. A l'IFAE, afortunadament, no tenim un horari fix, sinó que treballem per projectes. Mentre tinguem el projecte acabat el dia que se'ns demana, podem organitzar-nos la jornada segons convingui. Són molt respectuosos amb els horaris i ritmes per tal de poder conciliar la vida laboral i familiar.

L.Q. - Com valores el futur de la instrumentació científica en el nostre país?
L.C. - Depenem de diners públics i, per tant, el nostre futur depèn dels pressupostos del país i dels diners que es vulguin invertir en investigació, que no són suficients. A Catalunya hi ha centres de recerca molt bons i aconsegueixen recursos econòmics gràcies a Europa, però en el cas de la física de partícules, per la tipologia dels experiments, no és tan fàcil. Europa demana projectes amb resultats relativament immediats i nosaltres treballem amb observacions que poden durar anys.