XAVIER FRANCH - Els veïns d'Almatret han descobert fa poc que havies sigut dibuixant i pintor. Quan vas fer la primera novel·leta gràfica?
FRANCESC ROMEU - Vaig viure i treballar a Lleida fins a la mili. Va ser llavors que vaig començar amb els tebeos, a intentar introduir-m'hi.
X.F. - Dibuixar t'havia agradat des de petit?
F.R. - Sí, tota la vida. Al col·legi també, sempre ho dibuixava tot. Era una afició.
X.F. - Com va passar a ser una feina?
F.R. - Jo cada vegada anava a Barcelona amb mostres, i no em feien gaire bona cara. Al final em van dir que em farien una prova. Vam fer una primera prova, que era una novel·leta de nenes. Així vam començar. Després van veure que feia bé els cavalls i aquestes coses i em van posar a fer novel·letes de l'oest. En vaig fer moltes! Aquí tinc totes les que vaig poder recollir. Però n'hi ha moltes, de l'editorial Brugera i d'una altra, que no les vaig trobar. Les publicaven fora...
X.F. - Havies estudiat alguna cosa vinculada al dibuix o la pintura?
F.R. - No, estudiar no. Vaig haver d'anar pel meu compte, com vaig poder. De més gran sí que era soci del Cercle Artístic de Barcelona.
X.F. - D'on treies la inspiració?, d'altres còmics que havies llegit com a nen?
F.R. - Clar! I de les altres col·leccions que sortien en aquell moment. Aquestes necessitaven més gènere i per això hi vaig acabar treballant. Guardo algunes mostres i dibuixos originals i tot! Els feia amb tinta xinesa.
X.F. - D'on treies les idees per les cares?
F.R. - Home, dels actors de pel·lícules o d'altres còmics com el Flash Gordon [personatge de ficció creat per Alex Raymond l'any 1934].
X.F. - Quin era el procés, et donaven unes referències o tenies un guió ja preparat?
F.R. - Ells et donaven el guió, com si hagués sigut una pel·lícula. Amb textos curts per cada vinyeta. Jo, llavors, ho reflexava en els dibuixos. I després vaig començar a fer novel·letes de l'oest. Era una passa més. Als tebeos ja hi posa qui l'havia fet. I la portada també la posaven de l'editorial. Sempre la feia un de més bo.
X.F. - No et consideres bon dibuixant?
F.R. - No, jo era l'últim de tots els qui treballaven al sector. Però també estava allí. La col·lecció de la Maria Pascual dominava el mercat, però se n'havia de fer molts i en demanaven a tothom.
X.F. - Els còmics reflectien dones i homes ajustats a uns patrons molt concrets. Teníeu instruccions de com havien de ser?
F.R. - És el que llavors es portava.
X.F. - En vivies, de dibuixar novel·letes?
F.R. - En aquella època sí, a més a més era jove. Això va ser entre els anys 1960 i 1970, aproximadament.
X.F. - Per què vas plegar?
F.R. - Hi va haver molta crisi a l'editorial. I jo em vaig dedicar a dibuixar i a pintar. Feia quadres per a les exposicions i allí els venia. Després, em vaig fer administratiu. Era una feina i em vaig acostumar a cobrar a final de mes.
X.F. - Ara veig els catàlegs.
F.R. - Cada diumenge ens trobàvem amb els companys per pintar al port de Barcelona. També pintava a la Rambla. També vaig anar a Eivissa. Anava a llocs que sabia que eren bons, m'asseia allí i pintava. Les exposicions eren a Barcelona i les poblacions de per allí.
X.F. - La gent d'Almatret sabia a què t'havies dedicat durant tota la vida?
F.R. - No, no. Vaig vindre aquí abans de la pandèmia. Ja m'havia jubilat feia temps, i vaig fer una altra volta a la meva història. Aquí vaig trobar un lloc molt bo i on estic a prop de la família.
X.F. - Què és el que més t'agrada del poble?
F.R. - La tranquil·litat. Jo hi havia tingut una mica de vincle, però estava a Barcelona i tenia feina. I ells també tenien feia amb les olives. No venia gaire.
X.F. - Vas viatjar per mig món. Et va quedar algun lloc pendent de pintar?
F.R. - A Nova York no hi vaig arribar a anar mai. Vam passar per San Francisco, però allí no. I ara ja no hi aniré.
