XAVIER FRANCH - Parlem de la seva darrera obra: El vuitè nan. D'on surt?
JOSEP VALLVERDÚ - La literatura infantil sorgeix a vegades d'un impensat. Qualsevol circumstància et pot portar a rumiar un tema.  Jo estava consultant una sèrie de qüestions sobre els dies de la setmana i els nombres. El set, el quatre... Hi ha els set pecats capitals, els set dies de la setmana... hi ha la Blancaneu i els set nans. En aquell moment em vaig quedar pensant: per què no poden ser vuit. Així, tan senzill, i ràpidament em vaig posar a escriure-ho. I el llibre va anar rajant. 

X.F. - Un retorn a la literatura infantil? 
J.V. - Jo no feia darrerament literatura infantil. N'he fet molta, tinc més de cinquanta llibres. El que passa és que la majoria són per a lectors adolescents, més aviat novel·la d'aventures, mentre que la novel·la purament infantil necessita fantasies. Necessita que les papallones siguin tendes de campanya, o que es pugui travessar un mirall i veure què hi ha a l'altra banda o que els núvols es transformin amb gegants. Aquesta fantasia plana per tot el llibre. 

X.F. - L'últim llibre que li havíem llegit era 'Pa de forment', que era poesia. 
J.V. - Sí. Poesia és el que faig més ara. Articles a premsa i poesia, bàsicament. He acabat la crònica personal, i prou. 

X.F. - Ja no li interessa aquest gènere?
J.V. - Als anys seixanta jo vaig fer molta literatura juvenil i, al mateix temps, traduccions. Fins a l'any 2003. Després, va venir una etapa en què, a més d'obres generals que m'encarregaven, vaig començar a escriure sobre un jo, sobre les meves experiències. Així vaig fer tres volums d'autobiografia i cinc dietaris. I aquesta segona etapa, que s'acaba cap a l'any 2008 o 2010, coincideix amb una major edat. Aleshores tinc la necessitat d'expressar les coses en vers. I per això he fet poesia. He escrit cinc llibres. De fet, sis, perquè un s'ha de publicar al setembre. Vaig fent poemes de tant en tant. Quan em sembla que puc compondre un poema, el componc. Si no, no m'hi poso.

X.F. - He llegit que escriu cada dia. 
J.V. - Sempre. El que passa és que mai m'ha vist ningú escriure hores senceres. Hi ha aquell que s'hi posa a les deu del matí i acaba a la una. Jo, no. Em poso a escriure i faig una altra cosa després. Encenc el televisor, o llegeixo, o dibuixo.

X.F. - Parli'm de la relació amb les Garrigues. De la que ha tingut i la que manté. 
J.V. - Soc un autor de Ponent que he viscut vint anys a les Garrigues. Me les he recorregudes totes. Fins a baix a Flix, quasi. Vaig anar a treballar a les Borges Blanques l'any 1970. M'havia fet una casa a Puiggròs. Era de vacances i de caps de setmana, però va esdevenir residència. Vaig començar a treballar als Frares i quan es va crear l'institut, a l'institut. La meva relació amb les Borges era bàsicament la de professor. El fet de fer de professor a les Borges durant 19 anys em va fer conèixer molta gent. Me n'he quedat allunyat perquè a partir de l'any 1988 en vaig residir 27 a l'Espluga de Francolí, i ara he anat a Balaguer. Però fa una setmana era a l'Slàvia presentant el llibre del Manel Nadal. Vull dir, hi vaig sovint.

X.F. - De fet, té arrels garriguenques, oi? 
J.V. - A les Borges hi tenia parents antigament. I la meva mare era dels Omellons. Hi tinc un fil. És una de les comarques que m'agrada més. A Puiggròs hi vaig fer una vida com si fóssim uns estiuejants, diguem-ne. No estava integrat a la vida del poble. Jo feia una tasca de traductor, d'escriptor i d'hortolà, perquè, sempre que he tingut terra, he fet hort. 

X.F. - Ajuda l'hort als moments creatius? 
J.V. - Per a la tasca intel·lectual és estupendo. Que he d'escriure, o no tenia les idees clares, o no en tenia ganes, cap a baix a l'hort, a fer un cavalló. L'aixada és una eina tan important per a mi com l'ordinador. Si ara tingués una mica de terra, faria el mateix. 

X.F. - En continua fent a Balaguer? 
J.V. - No, a Balaguer, no. A Balaguer visc en un pis i s'ha acabat. Els gats s'han acabat, els gossos s'han acabat. Les llagostes s'han acabat. I els que llauraven s'han acabat. Aquí no puc fer hort. 

X.F. - D'on li ve l'afició?
J.V. - El meu padrí, que era de Sant Martí de Maldà, era un hortolà fantàstic. Jo hi vaig passar trenta anys d'estiu, i des dels quatre anys vaig acompanyar-lo. Des d'excavar patates fins a ajudar-lo a plantar i guardar els fems. L'hort no té secrets per a mi, almenys l'hort d'estiu. 

X.F. - Ara l'institut de les Borges porta el seu nom. Com ho va rebre?
J.V. - Quan em jubilava l'any 1988 em van fer la festa de comiat. El delegat d'Ensenyament de Lleida em va dir que estaven pensant de donar el meu nom a l'Institut. Els vaig dir que gràcies però que esperessin que em morís. Però l'Ajuntament hi estava d'acord, l'Associació de Pares hi estava d'acord i la Generalitat hi estava d'acord. No podia dir que no: encantat de la vida. Un dia vaig trucar-hi per una qüestió i la noia que va contestar es va quedar callada, en un silenci sepulcral. Es pensava que era una persona difunta. Quan tens molts anys passen coses d'aquestes, tan divertides i tan estranyes.

X.F. - Ha viscut gran part de la història recent del país. 
J.V. - Jo recordo moments de la República Espanyola. Quan va esclatar la guerra tenia 13 anys. El meu pare va ser represaliat. A mi m'han tirotejat. Anava amb bicicleta de Mollerussa a Lleida i va passar un avió alemany i em vaig haver de llençar a la cuneta.

X.F. - Per acabar. Què fem amb el català?
J.V. - El català està com està. El problema és sociocultural. La llengua està perfectament establerta i molta gent escriu en català. Menys gent de la que convindria el parla. Un punt de partida seria que no ens toquin l'ensenyament. Que no s'hi fiquin els jutges, que no hi tenen res a fer.