Albert González - Fa uns mesos, es va fer popular a la premsa per ser l'única dona de la província de Lleida amb permís per celebrar missa!
Concepció Motlló - Jo no celebro missa. Això només ho pot fer un capellà.

A.G. - Així doncs, què fa quan puja a l'altar cada diumenge?
C.M. - Jo celebro la paraula. Puc llegir l'Evangeli, comentar l'homilia, donar la comunió... però no puc consagrar-la. Això, només el capellà.

A.G. - En qualsevol cas, ho veig com un acte feminista que a molts arxiprestats encara no existeix, oi?
C.M. - Crec que els temps actuals ens demanen aquesta evolució. De fet, el pare Francesc ja predicava amb un discurs feminista. I jo em sento bé de poder ajudar. M'és agradable. 

A.G. - D'on li ve aquesta vocació?
C.M. - Amb quinze anys vaig estar internada un any al convent de Jesús Maria del barri de Sant Gervasi, a Barcelona. M'hi vaig trobar molt bé, però la mare m'hi va treure a l'estiu següent perquè patia que em fes monja [riu].

A.G. - Es va acabar casant, tenint tres fills, treballant de cosidora... però sempre amb aquesta vocació.
C.M. - L'any 1994, quan mossèn Anton Bru d'Arbeca va sofrir una crisi cardíaca, es va fer una crida per reunir laics  que l'ajudessin. Jo vaig ser una de les voluntàries. Des de llavors, he estat al servei del bisbat.

A.G. - Amb les catequesis. 
C.M. - M'hi he preparat molt, assistint a xerrades i reciclant-me per tal d'entendre bé la paraula de Jesucrist.

A.G. - En quin sentit? 
C.M. - Moltes persones encara tenen la fe infantil en Jesús, sense arribar a entendre'l. S'han quedat amb la fe de la primera comunió. Si un vol, es pot anar més lluny.

A.G. - Una de les maneres d'evolucionar és Vida Creixent, on participa activament com a conductora en diversos pobles de la zona.
C.M. - És un moviment per a la gent gran, on tractem diferents temes des de l'espiritualitat, l'apostolat i l'amistat. És com fer junts una avaluació de la nostra vida i recordar vivències i experiències que ens hagin marcat.

A.G. - Com quines?
C.M. - Jo sempre explico el dia que, conduint amb els meus tres fills per la Granadella, el cotxe em va sortir de la carretera. Algú o alguna cosa va aturar-lo perquè no m'estavellés. 

A.G. - Un miracle?
C.M. - Jo no li'n dic miracle. És simplement una ajuda que vaig tenir aquell dia. En tenim contínuament.

A.G. - Per a què serveix la parròquia en un poble com Arbeca?
C.M. - La parròquia ofereix proximitat, diàleg i confiança, crea vincles i fraternitat. Es fa propera als més necessitats i a les persones que tenen bona voluntat, siguin o no-creients, perquè tots necessitem sentir-nos estimats i escoltats. En els nostres temps, la parròquia donava vida al poble. Abans fèiem mil coses, culturals, socials... Encara avui en dia els nens i nenes venen a catequesi a gaudir i no a agobiar-se amb imposicions sobre la religió. Això ja ha passat a la història.

A.G. - Parteixo de la idea que ha baixat molt el nombre d'assistents als cursos de catequesi. M'equivoco?
C.M. - Potser el jovent pensa que allunyar-se de l'església fa més modern... Un gran obstacle ha estat la indiferència, més que no pas el rebuig directe.

A.G. - A què es deu?
C.M. - Són temps nous de canvis profunds en la societat. Hem perdut referents importants i necessaris per transmetre la fe. 

A.G. - Hi ha esperances de reconduir-ho?
C.M. - A la parròquia no estem gens desanimades. Ara la clau està en l'educació. Continuem treballant i donant testimoni. 

A.G. - Què vol dir?
C.M. - Explicar les coses tal com són i defensant allò que està bé, amb humilitat, sense penjar-se medalles.

A.G. - I fins quan?
C.M. - Fins que m'acomiadin [riu].