No sé ben bé com començar a escriure aquesta columna. Encara em trobo en situació de xoc pels fets viscuts el dia 1 d'octubre a l'Albagés. M'envaeix una mixtió de sentiments que mai havia experimentat.

En escoltar el cinisme còmic a què ens té acostumats Rajoy després de la jornada, m'agradaria usar les mateixes paraules amb les quals va encetar el seu discurs, però si més no amb una mica de coherència. Com a servidors públics de l'ens local, ens devem al nostre poble i a complir el que demana la majoria. En aquest cas, el poble va demanar expressar la seva opinió i així ens hi vàrem comprometre.

Diumenge va ser un dia que recordarem. Un poble unit per una causa democràtica, un ajuntament sense partits ni símbols, amb un únic objectiu. Permetre que la gent pogués votar.

No van tardar a arribar-nos vídeos de la brutalitat policial a Artesa de Lleida, a Puigverd i així s'anava atansat una temor abstracta que mica en mica prendria forma. Però tots sabíem el que havíem de fer. Ho havíem parlat, no ens havíem cansat d'explicar-ho. No podíem permetre que ningú prengués mal. L'enginy havia de superar la violència. Cotxes i furgonetes de la Guàrdia Civil s'anaven amagant en un lloc estratègic de la carretera. En un moment donat es van arribar a comptar 10 vehicles. Nosaltres rebíem aquesta informació incrèduls. El recinte de l'ajuntament estava ocupat per un centenar de persones i esperàvem l'arribada imminent dels agents. Els set regidors del consistori, encapçalats per l'alcalde, ens vam avançar fins a un dels accessos, per tal de poder enraonar amb l'autoritat que se'ns dibuixaria davant els nostres ulls. Una trentena d'agents amb casc i equipats pujaven en formació per la costa, esquivant els primers tractors. En va arribar un mostrari de tots colors, des d'uniformats antiavalots, capitans i xandallers que semblaven haver sortit d'una rave pròpia de polígon industrial.

Ens hi vam atansar. Les seves cares, de burla, desafiament i ràbia, ho deien tot.

Amb una calma tensa els vam dir que érem gent de pau, que no consentiríem que peguessin a ningú i que oferiríem resistència pacífica. Uns senyors del jutjat de Lleida van aparèixer del mig de la formació, amb caixes de cartró i amb cara de pruna i ens van dir amb actitud burlesca que "ells també eren gent de pau i que els ho poséssim fàcil", que només hi accediria la policia judicial i que aixecarien acta. L'alcalde i alguns regidors es varen quedar fora amb els antiavalots, i la policia judicial començava a obrir pas amb servidor tancant la cua. La nostra gent, quieta i amb llàgrimes als ulls, atemorida per aquell desplegament "proporcionat" per un poble de 400 habitants, va començar entonar cants de "volem votar" i a ensenyar-los paperetes. De cop, giren cua i fan una senyal als antiavalots. "Eso no es lo que nos habíais prometido" em va fer saber l'agent del xandall vermell i olor de pachuli. "Sisplau, silenci! Fem un passadís i que aquesta gent faci la seva feina!" vàrem cridar. Un silenci sepulcral envaïa el pas improvisat cap a la mesa. "La Jeny" va rebre ordres de precintar l'aquari i de muntar una caixa amb el mateix estil i destresa que un nen que veu Art Attack. El senyor encoloniat amb la mà tremolosa va aixecar acta i van sortir de l'ajuntament amb aplaudiments de la gent i cap paraula. Tenien el seu trofeu, però semblava que els molestés que tot hagués estat tan fàcil. Els xandallers es van unir a la comparsa d'agents de Daft Punk i van ser acomiadats per l'altre costat de carrer a ritme de passi-ho bé. Un dels agents de verd va trencar files per donar la mà a l'alcalde i desaparèixer pel carrer Juncosa. Els veïns, amb l'ai al cor, ens vam donar uns minuts per plorar, i deslliurar-nos de les tensions i poder prosseguir amb la festa de la democràcia i el nostre compromís.