L'1-O vaig votar República independent. Interiorment vaig donar-me de baixa com a súbdit espanyol. Em sento lliure malgrat segueixi, per ara, lligat al DNI d'un estat que no em sento meu. Perquè malgrat el lligam d'unes lleis i fiscalitat espanyoles el meu esperit se sent lliure.

Del meu entorn m'arriben les veus de molts que amb la mirada i el seu capteniment també diuen: som lliures. Escolto les veus dels qui volen seguir units a Espanya. M'arriba la cridòria dels qui segueixen increpant-nos: ja us vàrem dir que el referèndum no serviria de res.

Aquells que no volen admetre que en el referèndum vàrem autodeterminar-nos ens proposen que esperem que hagin reformat la constitució per tornar federal un estat que només ens reconeix si estem disposats a naufragar junts. Són els mateixos que volen una Espanya única i unida. Creuen que els cens d'habitants és el mateix, ignoren que el nombre dels qui se senten espanyols ha minvat de més de 2 milions.

L'estat té la força i els tribunals, això l'incapacita per recuperar els qui des de l'1-O hem desconnectat d'Espanya. Però no sentir la pertinença a Espanya no significa haver assolit la República.

Què fem, doncs?

Recórrer uns i altres el mateix camí: dialogar per negociar.

"L'Estat i el sobiranisme ja saben que l'altre és irreductible" (Daniel Innerarity), cap de les dues parts pot exigir que l'altre es reconegui derrotat. Per negociar cal reconèixer que si bé el somni és el que ens empeny, no hem de viure reclosos dins les muralles de frases i proclames.

Perquè el diàleg faci possible una negociació que obri la porta d'una sortida, cal parlar clar, renunciant a la voluntat de sotmetre l'altre; cal escoltar amb l'ànim d'entendre què diu i què volen dir les paraules de l'altre; cal deixar una mica d'espai dins el raonament propi perquè hi càpiga una part de les raons de l'altre.