Passat Alcanó, que presideix una vall ampla i oberta, però amb unes cases, no gaires, que s'agombolen vora el campanar, la carretera emprèn definitivament la pujada cap a les Garrigues altes. Mandrosament es va enfilant entre petits revolts. Els marges de pedra enclouen feixes més petites que no pas les que hi ha entre Alfés i Alcanó, però l'aire i el paisatge són els mateixos, potser més fins encara. L'ossada de la pedra de la muntanya sorgeix ça i lla, amb algun pi retorçat. Però l'amor del pagès a la terra es reflecteix a cada olivera, a cada ametller, fins i tot a les garbes, els rostolls i els contorns de cada tanca i cada feixa.
Raimon Galí. Signe de contradicció. Vol. 1, La Catalunya d'en Prat. 1981 (pàg. 186)
Fa exactament tres anys, el 25 de gener de l'any 2016, vam escriure la primera Aproximació etnobotànica publicada al SomGarrigues. Aquell text a manera de presentació, que inaugurava una secció que ja compta amb una seixantena llarga d'entregues, també estava presidit per una cita extreta de La Catalunya d'en Prat, el primer dels set volums de Signe de contradicció, obra de Raimon Galí i Herrera -el meu padrí. La seva mare, Josefa Herrera i Serra, va néixer a Granyena de les Garrigues el 6 de maig de 1890. En Raimon, al llarg de la seva vida i arran d'unes estades infantils que constituïren un veritable descoberta de les arrels, sempre va mantenir un fort vincle emocional amb Granyena de les Garrigues en concret i amb el paisatge garriguenc en general. Aquesta relació quedà plasmada en el seu llegat literari. La mirada i els records de Galí, que durant l'exili mexicà va estudiar antropologia sota la direcció del Dr. Paul Kirchhoff -l'antropòleg que va encunyar i definir la noció de Mesoamèrica, regió cultural i històrica on es van desenvolupar grans civilitzacions agrícoles-, per força havien d'ésser sensibles als detalls etnogràfics, que a voltes prenen fortes connotacions etnobotàniques:
A propòsit de les eres, al començament de la nostra estada vaig passar una de les experiències més boniques de la meva vida i que ja avui no es pot realitzar enlloc. La batuda i l'esventament de la palla i posar el gra al sac, «i ben lligat». Gràcies als meus cosins vaig poder guiar les mules, dalt de la batedora, i passar el rodet. A vegades penso si el món i la vida no recobrarien el sentit que van perdent si retornéssim a les experiències d'aquella economia.
Raimon Galí. Signe de Contradicció. Vol. 1, La Catalunya d'en Prat. 1981 (pàg. 199)
