A les Basselles, com és habitual, aquestes darreres festes nadalenques han contribuït a eixamplar la biblioteca etnobotànica de la qual ens nodrim. Fullejant una de les flamants adquisicions -la magnífica reedició del clàssic de Celestí Barallat Principis de botànica funerària (2013), publicat per primera vegada l'any 1885-, hem recordat aquelles primeres visites guiades amb què vam inaugurar la vessant didàctica i divulgativa del jardí etnobotànic de la vall de la Coma. En aquells inicis, aviat farà set anys, citàvem els nostres turistes de proximitat al cementiri de la vila, aprofitant la ubicació propera al camí que enfila cap a la vall. No vam trigar pas gaire a decantar-nos per un punt de trobada més amable.

En aquest sentit, el canvi d'emplaçament per iniciar la visita no tan sols va significar el principi d'una gran amistat, sinó que constituí tota una revelació que va canviar per sempre més el nostre discurs, lligant-lo a la història viva de l'Albi en concret, de la comarca en general i, per extensió, a la del país sencer. Així doncs, l'esdevenir de les Basselles quedava indissolublement vinculat a una institució que enguany celebra el seu centenari. Els responsables, socis i treballadors de la Cooperativa Agrícola de l'Albi sempre ens han fet sentir com a casa, començant pel seu president Josep Cunillera i Llurba. Menció especial mereix, això sí, la paciència i dedicació abnegada de l'experimentat moliner Ivan Vives i Serra. Sempre ha trobat un moment per posar-nos en marxa el molí vell i, com qui no vol la cosa, deixar anar quatre explicacions que no tenen preu, d'aquelles que només pot fer el qui s'estima l'ofici. Tot plegat, com podreu imaginar, fa les delícies d'uns visitants àvids d'autenticitat en un món col·lapsat d'experiències prefabricades, tallades totes pel mateix patró.

Els clients habituals de la Cooperativa de seguida es van habituar a trobar-se "el de les plantes" -és a dir, un servidor- xerrant de l'obra de Cèsar Martinell i Brunet, de la tasca de la Mancomunitat i de l'impacte de les idees noucentistes a "un grup de forasters" -és a dir, turistes-, embadalits tots davant la façana del que podríem anomenar una veritable "catedral de l'oli", parafrasejant Àngel Guimerà. De seguida vam comprovar l'èxit d'entreteixir, en aquella ubicació excepcional, el nostre discurs etnobotànic amb la contextualització històrica d'aquell moment, cabdal per entendre l'esdevenir social i polític de Catalunya. La gent vol sentir discursos nous i l'aproximació al període de la Mancomunitat ho garanteix, ja que ha quedat arraconada en l'imaginari col·lectiu, malgrat la seva innegable importància. En aquest sentit, l'èxit del model i la proposta de l'Espai Cèsar Martinell d'Arbeca, amb la Magda Garret i Moya al cap davant, de seguida ens va fer pensar en la hipotètica possibilitat de constituir una ruta turística vertebrada pels tres cellers cooperatius que Martinell va bastir a la comarca; els dos mencionats, més el Soleràs. Des d'aleshores ençà, en conversacions poc o molt informals, hem exposat aquesta idea de forma recurrent. L'adveniment dels centenaris ens va portar a incrementar progressivament la nostra insistència i determinació a l'hora de trobar còmplices per tal d'impulsar aquest projecte.

El passat dissabte 16 de febrer, a l'inici de la taula rodona que va tenir lloc a Cervià sota el títol L'oleolturisme, una oportunitat, vam sentir-nos plenament satisfets de comprovar que comptem amb un aliat de pes: Josep Rubió i Sobrepere, doctor en Història Contemporània i president històric del Centre d'Estudis de les Garrigues.