Fa pocs dies hem tornat a votar i ja hem perdut el compte de la pràctica d'un dret que és bo -votar és sempre saludable. No obstant, si en poc temps s'obliga massa vegades la població a exercir el vot pot acabar en un tediós tràmit, que provoca desmotivació i l'abstenció. I ens podríem preguntar si anar a votar serveix d'alguna cosa. De moment, el govern espanyol arrossega alguns anys amb governs precaris i presidents de govern interins i sense gaire capacitat d'actuació política. Va començar aquest cicle a les eleccions del 21 de desembre de 2015, seguides del 26 de juny de 2016, i del 28 d'abril i 10 de novembre de 2019. I l'espectacle no s'ha acabat atès que el nou govern serà extremadament dèbil. No és un cas únic. En altres països han estat més d'un any sense tenir govern. Bèlgica va estar 541 dies sense govern (entre el 2010-11) i Irlanda del Nord en suma més de 1.000 (des de gener de 2017).

S'assegura que el govern a Espanya no s'arreglarà fins que primer no s'arregli la situació a Catalunya. I aquí s'han de resoldre moltes coses, començant pels partits polítics, els quals sembla que van al revés. Junts per Catalunya, els representatius de la burgesia catalana, del pactisme del peix al cove, s'han tornat revolucionaris i transgressors, els més desafiadors amb l'ordre (espanyol) establert. Esquerra Republicana, progressistes i sobre el paper més combatius, estan calladets i juguen a la puta i la Ramoneta, el mateix joc que anys enrere practicaven els burgesos convergents. Unides Podem té tants debats entre la llibertat dels pobles i respectar l'ordre constituent que ambdues faccions s'anul·len entre si. Finalment, tenim als ingovernables, la CUP, els més proclius a la subversió tot i que no tenen cap dels seus polítics a la presó. Més que lleons, són gats amansits. En resum, si s'altera l'ordre polític de les coses no anirem bé!