Entre classe i classe tinc quinze minuts. Mentre espero que la gent vagi acudint, aguaito per la finestra. Penso, xafardejo, persegueixo un gat amb la mirada perduda pels terrats. Ahir, però, va passar el veí i ens vam posar a xerrar. Es diu Sam. És il·lustrador de contes infantils i maquetador. Estem treballant un conte nou. El conte li vaig enviar per correu electrònic fa uns dies. Com que no ens havíem vist, no havíem tingut ocasió de comentar-ho fins llavors:

-T'has pogut llegir el conte? Què t'ha semblat? -li vaig demanar des de l'ampit de la finestra.

-Mmm, el final no em convenç. Crec que li falta alguna cosa...

No es va quedar aquí. Acte seguit va aportar una proposta que em va semblar encertada i que, efectivament, incorporaré perquè crec que sí, que millora i arrodoneix la història. Ens hem emplaçat a veure'ns de nou mentre fem un cafè per tancar el text i passar a la següent fase.

Ho explico per mostrar l'estupidesa de limitar-nos a la vida virtual. En comptes d'esperar que l'atzar ens posés en contacte a l'estil Romeu i Julieta, hauríem pogut provocar la quedada. Mirar-nos als ulls. Passar una bona estona plegats. Comentar d'aquí i d'allà. I també parlar del conte. Però en realitat el conte és el que menys importa. És només l'excusa per revertir la distància que ens anem imposant, i més ara amb el coi de mascareta i mesures preventives. Cada dia som una mica més lluny. Si seguim així un dia ens farà por fins i tot viure. Perquè ens acabaran fent creure que viure vol dir estar sols.