Fa uns dies em vaig creuar tres grups de joves pel carrer, grups de tres o quatre persones. Tots tenien entre 10 i 20 anys, tots eren d'origen musulmà -pel que vaig deduir per l'aspecte físic i la indumentària- i tots parlaven en català entre ells. Aquest últim fet em va sorprendre gratament perquè vaig tenir la sensació que era una victòria del model d'immersió lingüística del sistema educatiu de Catalunya.

Al cap d'una estona, vaig trobar-me una família, també d'origen musulmà, que mare i fills parlaven en una llengua estrangera, no sé ben bé quina. Que la canalla creixi aprenent la cultura de la terra on viuen però a casa no perdin la cultura dels seus orígens penso que és el millor que es pot demanar en la societat global que s'ha creat. Em va tranquil·litzar la consciència pensar que el català no pren el lloc a la cultura de les persones que venen de fora, sinó que s'hi suma, enriquint-los el bagatge cultural.

Mentrestant, el govern espanyol continua el setge contra aquest model d'immersió que els nostres representants polítics no saben com defensar. L'únic que pot guanyar la nostra llengua en aquesta batalla és que a les escoles de l'àrea metropolitana s'apliqui un 75 % de català real, que fins ara es possible que no s'apliqués. Però per tota la resta, que deixin la nostra llengua en pau. El català no es toca.