I sí, afortunadament, hi és.
Fa uns dies, en una conversa amb una amiga que es planteja tornar a viure al poble, vaig reflexionar sobre la poca importància que donem al ritme de les coses. "Què faré sense els supermercats 24 h?", em deia, "I si em vull demanar un Glovo?". No tenim vergonya. Com a societat hem perdut la noció del temps i volem coses que han de ser concedides a l'instant. I el mateix instant ja ens sembla inclús massa tard. "Aquí al poble, tia, no sé, hi ha un altre ritme", em deia. I sí, afortunadament, hi és.

Canviar de la ciutat al poble vol dir que renunciaràs a la massivitat turística i a la constant connexió de transports públics. Vol dir que fugiràs de l'especulació, de la inflació dels productes i la sobreexposició al consumisme i propaganda comercial. Entre altres. 

La ciutat no entén d'hores de descans, ni d'horaris en general, ni tan sols d'estacions. Mentre al poble la productivitat és qui comença el dia i la nit és respectuosa i silenciosa. L'entorn va lligat amb la natura, per tant, el poble entén que no hi hagi cireres a l'hivern, igual que entén que un diumenge a les onze del vespre no puguis comprar sabó de rentavaixelles. 

Perquè portem un altre ritme. Però potser aquest és el que hauria de tenir; el seu propi, el natural de les coses. 
Les generacions Z i Alpha  estem acostumades a les coses efímeres, caduques, temporals... fet que ens comporta un seguit de problemes estructurals en molts àmbits que, més endavant, destaparé i obriré el meló. Però especialment som una generació inestable que demana una exagerada comoditat i immediatesa. En certa part ho hem adquirit gràcies a (o per culpa de) les noves tecnologies i el desmesurat consum i exposició a Internet, les xarxes socials o la intel·ligència artificial.

En definitiva, tornar al poble, i reaprendre el flux orgànic de la quotidianitat, no vol dir rebutjar la modernitat sinó fer una elecció conscient, recuperant la capacitat d'escoltar la vida, més enllà de l'ego.