46 hectàrees van cremar diumenge a Cervià, el meu poble. Una xifra que fa entendre la dimensió de l'incendi, però no explica el que vam viure ni el que suposarà en el futur. No explica la tristesa de veure el terme en flames, oliveres cremades, pins calcinats i animals que han perdut la vida intentant fugir. Tampoc explica el patiment de saber que hi ha veïns atrapats a casa perquè tenien el foc trucant a la porta, o que hi havia cases que es van salvar pels pèls. El nostre poble, les nostres terres, agonitzant davant nostre mentre l'olor de fum ens feia conscients d'una irresponsabilitat irremeiable que ha tingut clares conseqüències.

Però, sobretot, aquesta xifra no explica la por. La por que les flames entrin a les cases. La por al no saber fins on arribarà el foc, si saltarà més camins i carreteres o si arrasarà més trossos. Ma padrina m'explicava que, anys enrere, quan hi havia un incendi, era el mateix poble qui corria a socórrer. Amb el que tenia a mà: tractors, aixades, cubells... Era el poble qui salvava el poble.

Diumenge vam comptar amb uns serveis d'emergència extraordinaris. Bombers, SEM i altres cossos, van treballar sense parar. Alguns, fins i tot, durant tota la nit i fins quatre dies després. Però el poble també hi era. Amb mànegues i cubells, ungles i dents, alguns protegien els trossos i cases, aferrats al llegat de tantes dècades. Altres van pujar als tractors o van tallar arbres per intentar fer tallafocs. Altres van fer una feina invisible: estar pendents dels veïns, oferir ajuda, compartir informació o simplement acompanyar a qui passava moments d'angoixa. L'AFA i la canalla van donar sopar als bombers i sanitaris que van fer nit a Cervià. Gestos que diuen qui som. 

Avui comptem hectàrees cremades i lamentem les pèrdues, però toquem fusta perquè tothom està bé. I això no és poca cosa. M'agradaria posar en valor que diumenge vam tornar a cuidar-nos. No ens vam confinar, perquè volíem ser allí, a prop dels nostres i d'allò que és nostre. I potser ja no és el poble qui apaga els incendis, però continua sent el poble qui sosté, i és el poble qui va a primera línia quan van mal dades. I penso que aquesta també és una manera de salvar-nos.