Cada vespre, quan queia el sol i semblava que començava a córrer una mica d'airet, les cadires s'anaven sumant al rotlle. Cadires blanques de plàstic, de platja, de menjador, tamborets o caixes prou sofertes per poder-hi reposar. De mica en mica, i simultàniament, els rotlles anaven apareixent pels carrers del poble. Al carrer Clavé, al carrer Major, al carrer Lleida, al carrer Sant Miquel, al carrer Portalet... Pràcticament tots els carrers tenien el seu propi rotlle -o rotlles- de veïns davant d'alguna casa. Les portes obertes, les persianes abaixades i els carrers encara cremaven, però a aquelles hores el poble era ben viu. Més que durant la resta del dia.

Allí s'hi petava la xerrada fins que "ja n'hi havia prou". De vegades, fins i tot, els amos de la casa se n'anaven cap a dins i la resta continuava una estona més. A vegades s'hi improvisaven sopars de picoteig o apareixia algú amb una gormanderia casolana, que sempre era de bon rebre. A prop dels rotlles hi havia, sovint, canalla amb bicicleta, jugant a pilota o a "l'apluca d'amagar". D'altres, asseguts a la falda de les padrines, escoltaven les històries del rotlle pertinent. L'escola "de la calle", que es diu ara. S'hi parlava de tot: de si plouria, del tros, de festejos, de qui feia dies que no es veia, de com passa el temps... També s'hi practicava una forma ancestral de periodisme local que permetia saber què passava als pobles de la vora sense haver preguntat res a ningú: Suposicions, la mare de la ciència!

El rotlle era moltes coses: debat, tertúlia, safareig, observatori meteorològic, servei d'informació municipal i tribunal popular. Tot plegat sense wifi, bateries portàtils... i amb una precisió que feia esfereir. Encara avui se'n veu algun, de rotlle, però menys, i amb menys gent. Les portes estan tancades i les cadires han desaparegut de les voreres. Ara quedem més sovint, però coincidim molt menys. A més, ara sabem què fa tothom perquè ens ho "xiven" les stories, o l'eBando! Em fan nostàlgia aquells vespres d'infantesa a la fresca -ara, no fa ni fresca-, anant de falda en falda, mentre semblava que no passava res. Però, ben mirat, allí hi passava de tot. Només calia treure una cadira al carrer.