Rètol de Frigo, d'Anís del Mono, de Trinaranjus... llocs per parlar i escoltar servits per cambrers amb l'amabilitat d'abans. Perdre el bar del poble és desaprofitar un espai de confiança, un equipament social imprescindible. També poden ser un refugi emocional, un element contra la soledat... i de propina organitzen la rutina dels més romancers. Ha passat el seu temps i ara es transformen en negocis aliens a la nostra cultura o en establiments de Prêt-à-porter alimentari, és a dir, asseure's poca estona i prendre consumicions no sempre bones ni ben servides.

El bar del poble és un teatre capritxós, concebut com una comunitat unida per la xerrameca i un cert emprenyament amb tot, farcits de fidels parroquians que pel preu d'un cafè tindran premsa, joc de cartes, companyia i lavabo. Amb el temps el seu protagonisme va canviar mogut per les escasses perspectives econòmiques i per un motiu darwinià, aquell que diu que els que sobreviuen són els que saben adaptar-se.

Els bars de poble que queden són un negoci insòlit en el qual any rere any els clients perseveren fidels cada dia, parroquians no pas gaire joves que han après una última lliçó: l'edat no és solament vellesa, és serenitat, experiència i per damunt de tot una forma de comprendre les coses. La majoria d'aquells clients de cafè i partida de botifarra han tornat a la fragilitat física dels primers anys d'infantesa. De cop i volta ens adonem que arriba un temps en què els fills passen a ser pares dels seus pares, perquè ja grans amb la consciència de la proximitat del final se senten, ens sentim, dèbils i ho som. Ser pare no és fàcil, ni ser fill tampoc... sort que ser padrí és un regal.

Com més adhesius d'ITV tenim enganxats a "La Meva Salut", millor recordem les etapes de vida; per això, em desagraden els qui al referir-se a l'època en la qual érem joves voldrien que féssim continus actes de contrició pels nostres pecats... però l'anàlisi del dia a dia ens constata que bona part dels actius socials i econòmics d'avui tenen les seves arrels en el treball de la nostra generació, encara que alguns galifardeus ens vulguin vendre la seva interpretació del que vam fer i vam viure. 

Un respecte per als pocs que queden i un record per als desapareguts. Espais amb ànima que produïen hores volàtils a més de ser la seu del tribunal d'implacables jutges casolans amb els solcs de la feina llaurats al rostre d'on penjava un "Ideales" o un caliquenyo de Juneda.