He vist córrer robots. I us ho he de confessar: he quedat fascinat. Ha estat en una retransmissió d'un canal d'esports des de Xina, on tota una colla de robots amb forma humanoide corrien (realment de pressa) en un estadi d'atletisme. Més que en Terminator, he pensat tot d'una en Blade Runner. Més que màquines aixafant cranis humans després d'un cataclisme nuclear provocat per elles mateixes, he vist els ulls plorosos i plens de desig de la replicant en braços de Harrison Ford amb el saxofon de Vangelis de fons. 

Per què ens fascina tant de veure una màquina imitant-nos a la perfecció? La pregunta ve d'antic: ja Aristòtil l'havia formulada en altres termes en analitzar la funció mimètica del teatre. La veritable música de fons ens parla d'un desig constitutiu d'autoretratar-nos. Som per a nosaltres mateixos un enigma i l'única solució possible passa per l'altre. Ara bé, en l'altre hi ha sempre una part que jo mai no comprendré (ni podré dominar) mai del tot; i això, a banda de ser allò que ens atrau de l'altre, és alhora el que ens posa nerviosos: mai no podem abastar del tot la nostra pròpia veritat.

L'autor de la novel·la en què es basa Blade Runner la va titular "Somnien els androides en ovelles elèctriques?" La pregunta és fascinant: no demana si els robots poden dormir, sinó si poden somniar. De fons hi ha una pregunta més fascinant encara: som capaços de crear vida a la manera de Déu? Podem usurpar-li el lloc? Quan el replicant mata el seu propi creador (disculpeu l'spoiler), abans de morir cita el llibre de l'Eclesiastès "és temps de morir", després de lamentar romànticament que tota la bellesa contemplada es perdrà "com llàgrimes dins la pluja."

Vivim un moment enrarit. No se m'acut cap altra paraula. Potser hi fa que acabi de fer cinquanta anys i ja començo a acumular difunts, com li agradava de dir a Espriu. En fi. Estem malalts: com més interconnexió, menys intersubjectivitat. Com més accelerats, menys disponibles. El sociòleg Hartmut Rosa parla de la pèrdua de "ressonància". Us en recomano la lectura. En tot cas, les preguntes continuen dreçant-se davant nostre i els nostres intents de resposta es tradueixen en fascinació, estupefacció i idiotesa. Més que si els robots somnien en ovelles elèctriques, la pregunta que m'anima (o m'angoixa) és saber si jo sóc el somni d'algú.

En aquest autoretrat que, des dels inicis de la nostra espècie pensant, ens intentem fer val la pena recordar el que ens presenta el capítol tercer del Gènesi. La pregunta que ens planteja no és "Adam, qui ets?" sinó "Fill meu, on ets?" És una pregunta que ens retorna la imatge inicial, aquella que maldem replicar. No deixa de ser bonic que avui sigui 28 d'agost, festa de Sant Agustí. En la seva recerca, va topar de morros amb Déu i digué: "Ens has fet per a tu i el nostre cor està inquiet fins que reposa en tu." Doncs això...