Fer-se vell té un cert prestigi, segurament perquè la memòria és un patrimoni que ningú no pot comprar. Mireu, em recordo dels primers bolígrafs que es venien al poble, eren de color gris i deixaven taques de tinta al paper i a la butxaca de la bata col·legial. L'oportunitat d'abandonar el tinter, la ploma i les moltes esquitxades fou un regal de la Providència, per no parlar de la tortuosa llibreta de cal·ligrafia, completament innecessària escrivint amb el "boli". Els primers bolígrafs els teníem gràcies a l'anoienc Josep Vila, que els anys 50 va signar un contracte amb la "Société BIC". De l'Anoia, doncs, va sorgir l'amoïnament de les nostres mares quan els guardàvem a la bata i el teixit absorbia la tinta.
Però sortosament també van aparèixer portes noves que ens alleugerien d'alguns dols addicionals, com fou el flagell de copiar cent vegades "el buen comportamiento es imprescindible en classe". L'estratagema era lligar tres bolígrafs amb una goma pollastrera i per cada línia que fèiem, anomenada ratlla, en sortien tres. Deien que a les Escoles alguns virtuosos ho feien amb quatre.
Vam aprendre que l'escola és un fil conductor, així uns foren pagesos, uns quants vam estudiar i altres van aprendre un ofici. Aquells alumnes de llibreta, llibre i bolígraf vàrem avançar sense fer gaire soroll i sense gaires patums pedagògiques. Ves per on que enguany el Departament d'Educació ha decidit deixar de covar els seus desgavells educatius i parar d'aplaudir certs incompetents "ultramoderns". Ara que s'han cansat de trepitjar vidres trencats potser donaran un cop d'ull a l'ensenyament que van menystenir, sí, aquell de llegir llibres i esforçar-se en l'estudi.
Es valori o no, a nosaltres ens van educar en les qualitats del picapedrer i fora bo que uns i altres recordessin que en la formació és essencial l'esforç, com també ho és el criteri i la capacitat d'argumentar.
Els ulls dels joves ja no busquen l'anàlisi ni el raciocini, simplement aspiren a connectar-se a algun lloc que els ho donarà tot fet sense sirgar. L'aprenentatge sembla una obligació supèrflua perquè l'alumne, per gandul que sigui, ara és l'heroi de la pel·lícula educativa oficial, sí, la que va als informes acadèmics europeus amb més pena que glòria... i, com tothom sap, si l'estudiant no avança és per culpa del mestre, dels pressupostos... o dels clots del pati, però de l'alumne mai, quin disbarat!
Amics estudiants, recordeu que sense formació els fracassos de la vida mai se'n van... esperen.