Opinió
Òscar Bernaus

Òscar Bernaus

Fer-ne cinquanta

Fa poc vaig descobrir que m'havien afegit a un grup de WhatsApp: «Quinta del 76». Els companys d'anyada del poble hi busquen els qui vam néixer aquell any per retrobar-nos i celebrar que en fem cinquanta. Suposo que deu ser una sensació compartida: mig segle de vida, que ha passat com un sospir. De cop, mil pensaments de memòria fragmentada se'n venen a la ment i amb els pensaments tot de sentits mig estrafets: l'olor de melmelada de préssec per tota la casa, la llenya cremant a l'estufa, les tardes de diumenge al cine, la senyoreta Maria, plastilina i punxó, els ocres de la tardor i la boira perfumada d'oli acabat d'esprémer, hiverns colgats de neu i estius xardorosos d'hores mortes. I les aventures amb els amics les nits d'estiu. Fotografies retallades que encenen un món que viatja amb un mateix.

Fa poc han donat el premi Nobel de literatura a Anne Carson, que, a banda de poeta, és filòloga clàssica. Pensava en Decreació, en què, a partir de Simone Weil, l'autora explora el jo que es descentra i va deixant lloc al tu. Recordar és també acceptar que no som els únics custodis de la nostra història.

La casa i el poble són la pàtria primera, encara que canviïn i nosaltres també. Tornar-hi, però, té alguna cosa d'inquietant. Ens pensem que la memòria ens pertany perquè som nosaltres qui recordem, però els altres conserven versions nostres que no controlem. De sobte algú ens explica com érem i la imatge se'ns fa estranya, potser injusta, potser deformada. El més desconcertant és sospitar que també aquella imatge diu la veritat.

Amb els anys hem anat ordenant la vida, triant-ne episodis, oblidant-ne d'altres, fins a fer-nos habitable la persona que diem que som. Els qui ens van conèixer abans que aquest relat estigués escrit en guarden els marges, les contradiccions, alguna pàgina que nosaltres havíem arrencat. Retrobar-los és perdre per un moment el domini sobre la pròpia història. I potser aquí hi ha una manera inesperada de tornar a casa: no recuperar un paradís perdut, ni quedar atrapats en la nostàlgia, sinó tocar de peus en aquell temps en què encara no sabíem explicar-nos. Quan encara érem, simplement, abans de saber qui érem.