Opinió

L’origen com a cloenda

De moment, aquí s’acaba el Banc de fuster amb què he pretès d’amenitzar el diàleg social a través de SomGarrigues. Més que hora de fer balanç –això correspon als amables lectors que hagi tingut aquest espai– és l’hora de retre comptes.

La secció deu el nom a dues fonts inconnexes però rellevants per a l’autor. La primera s’endarrereix fins al temps de la infantesa (era un altre segle!!): jo vivia en una torre aïllada del nucli urbà de les Borges Blanques, on els pares es dedicaven als nobles i ancestrals oficis de la pagesia, la ramaderia i la cria d’infants. A la Torre Palau teníem, entre centenars d’ítems diferents, un banc de fuster que tant servia per arreglar una escala de collir fruita com per redreçar els filferros que fèiem servir per desembossar canonades obturades per les gelades hivernals.

L’altra font d’inspiració –i d’orientació d’aquests escrits– ha estat Joan Fuster, aquell volterià de Sueca que, en temps sense dubte més grisos i més compromesos, ens va guiar cap a la claror de la raó i de la crítica.

Provocar, vet aquí el verb. La idea inicial era d’esperonar el debat, de donar el punt de vista –despreocupat però atent– d’algú que és fora del problema (ja he viscut més anys a Barcelona que a les Garrigues) i, per tant, alliberat de qualsevol vincle amb la qüestió per tractar. Ni més ni menys que això, perquè al capdavall podem convenir que si parlant la gent s’entén, és evident que la paraula escrita i llegida adquireix una força de reflexió i de progrés inigualable.

Per això és tan important la funció del SomGarrigues: que els seus lectors segueixin essent crítics per molts anys amb els que hi escriuen!!